‘Austerlitz’: "Sachsenhausen, ciudad de vacaciones"

Autor: Gerard A. Cassadó

‘Austerlitz’: "Sachsenhausen, ciudad de vacaciones"

L’ucraïnès Serguei Loznitsa torna a plantar la càmera i a observar. Aquest cop a les hordes de turistes que visiten els camps de concentració i extermini del III Reich. ¿Memòria històrica o morbosa obscenitat?

De què va?
Any rere any, milers de turistes realitzen una visita guiada per les instal·lacions de Sachsenhausen, el camp de concentració nazi més proper a Berlín. Es fan fotos i escolten les explicacions dels guies, ocupant els espais de l’Horror. Per què hi van? Que esperen trobar-hi?

Qui hi ha darrere?
Serguei Loznitsa (Maranovichi, 1964), un dels directors nascuts en l’antiga Unió Soviètica més destacats en l’actualitat. Habitual del circuit de festivals, va destacar en els seus inicis en el documental (BLOKADA, PREDSTAVLENIE) tot i que va ser amb el seu salt a la ficció quan va guanyar notorietat, gràcies a MY JOY (2010), EN LA NIEBLA (2012) o la més recent, KROTKAYA (2017), present a competició en el darrer Festival de Cannes.

Qui hi surt?
Centenars de turistes anònims, curiosos, de vegades riallers i bromistes, d’altres passejant amb solemnitat, descobrint les interioritats del camp de concentració de Sachsenhausen.

Què és?
Un MAIDAN (S. Loznitsa, 2014) sobre l’Holocaust amb la mala baba, més dissimulada, d’Ulrich Seidl.

Què ofereix?
AUSTERLITZ no és, ni molt menys, una visita guiada per Sachsenhausen. Loznitsa, amb la seva càmera aparentment freda, objectiva, construeix un discurs antropològic sobre com l’home del segle XXI es relaciona amb la memòria de la catàstrofe humanitària més esfereïdora del segle XX. L’Holocaust irromp a la pel·lícula com atracció de fireta, com parc temàtic on turistes en xancletes es fan fotografies per després penjar-les a Instagram. És una ocupació innocent però obscena, que mai haguéssim advertit si Loznitsa no s’hagués aturat a observar-la.
El discurs del film és controvertit. Alguns l’acusaran de condescendent o paternalista, ja que el director té l’habilitat de criticar en veu molt baixeta, senzillament plantant el trípode i la càmera i filmant. D’altres podrien dir que estem davant d’un film hipòcrita doncs, en realitat, l’actitud de Loznitsa no és tan diferent de la dels turistes que retrata. Ell també determina una posada en escena per a filmar Sachsenhausen: el blanc i negre, els diferents plans sonors, la simetria en certs enquadraments... Però en realitat no es pot ser més punyent essent menys sensacionalista: ni una veu en off, ni una música, ni un rètol... AUSTERLITZ és una finestra oberta a una realitat existent, un artefacte que constantment genera pensament i reflexió.

La seva durada pot semblar exigent per a un film tan conceptual, que gairebé es resumeix en una frase. Però aquesta hora i mitja s’assimila força a la durada d’un tour guiat per un camp d’extermini. Sentim de rebot els discursos recitats per alguns guies, dramatitzats, completament estudiats. El seu to de venedors d’aspiradores forma part de l’explotació dels escenaris de l’Horror. Quan veiem una turista arreglant-se els cabells abans de fer-se una fotografia davant la porta de ferro que serveix d’entrada al camp, quan un paio es fa una foto simulant estar penjat a un pal de tortura, com si fos un pres jueu, entenem que, com a éssers socials, les persones som bastant absurdes. 

Publica un comentari

Sense comentaris