'El cas Kurt Waldheim': Coses nazis

Autor: Gerard A. Cassadó

Com és possible que un criminal de guerra que va participar en algunes de les massacres més repugnants de la II Guerra Mundial aconseguís ser durant una dècada Secretari General de Nacions Unides sense que ningú descobrís el seu passat? No és política-ficció, és un dels casos més sorprenents de la política internacional del segle XX.

De què va?

1986, any d'eleccions generals a Àustria. Kurt Waldheim, el que fou Secretari General de la ONU als anys 70, presenta la seva candidatura per a presidir el seu país. Un mitjà de comunicació es pregunta llavors per què al seu llibre de memòries, recentment publicat, gairebé no es parla del període comprés entre els anys 1938 i 1945. Tan sols cal gratar una mica perquè surti a la superfície un passat vinculat als crims de guerra nazis durant la II Guerra Mundial dels que Waldheim assegura no saber-ne res.

Qui hi ha al darrere?

La directora austriaca d'origen jueu Ruth Beckermann, que ha dedicat gran part de la seva carrera -iniciada el 1977 amb el documental "Arena besetzt"- a les narracions sobre la identitat, la pèrdua i la memòria del poble jueu. "El cas Kurt Waldheim" va guanyar el Premi al Millor Documental en la darrera edició del Festival de Berlín.

Qui hi apareix?

El documental es construeix íntegrament a partir d'imatges d'arxiu i la veu en off de la mateixa Ruth Beckermann, qui va ser testimoni actiu de la campanya electoral al seu país l'any 86. L'antagonista de la funció és, òbviament, Kurt Waldheim, amb el seu posat d'avi elegant i bona persona, els seus llargaruts dits de Nosferatu i la seva peculiar memòria selectiva.

Què és?

"The Reagan Show" (Sierra Pettengill y Pacho Vélez, 2017) + "The Reader" (Stephen Daldry, 2008).

Què ofereix?

En un dels gags més "memejats" de la sèrie "Padre de familia", Peter Griffin, el patriarca de la familia protagonista, en un dels seus recurrents pensaments que es fan visibles en la pantalla en forma de flash-back, s'imagina com a germà d'Adolf Hitler. En una estranya escena, Hitler sembla estar molt enfeinat al seu despatx on Peter irromp per a molestar-lo amb insistents i absurdes preguntes. "Què fas?", l'interroga. "Coses", respon el Führer. "Coses nazis?", insisteix Griffin. "Sí, Peter, cosas nazis", contesta un Hitler molest per les constants interrupcions. El concepte "fer coses nazis" expressat amb la major de les naturalitats és probablement la més ácida representació de la arendtiana "banalitat del Mal" lligada per sempre en l'imaginari de la barbàrie del Tercer Reich.

Kurt Waldheim també va fer "coses nazis". En aquells anys que va oblidar ressenyar en la seva autobiografia, va ser més que un testimoni d'algunes de les atrocitats alemanyes a Grècia i els Balcans. El seu paper a la SA-ReiterCorps, divisió paramilitar del Partit Nazi, mai ha estat del tot desxifrat, però amb el temps s'ha evidenciat que Waldheim coneixia de primera mà moltes més coses de les que va reconèixer en aquella infame campanya presidencial austriaca del 86.

Precursor de la post-veritat, mag de l'amnèsia, Waldheim va aconseguir tapar el seu obscur passat durant el seu mandat com a secretari general de la ONU i, quan aquest va sortir a la llum, va fer servir tots els mecanismes de la hipermediatitzada política del segle XXI -el silenci, la negació vehement, els jocs de triler...- per convencer els seus compatriotes que allò que deien d'ell eren injúries i calúmnies maquinades per fer-li mal no només a ell, sinó especialment al seu país. Embolcallar les miseries amb una bandera... us sona?

"El cas Kurt Waldheim" és un excel·lent i sorprenent documental que, com passa amb "Wild Wild Country", fa que ens preguntem com a espectadors: "Com és possible que jo no hagués sentit a parlar d'això abans?". En una època en que un Ministre pot dimitir als pocs dies de jurar el càrrec quan un affaire fiscal del passat surt a la llum en el moment més oportú, costa d'entendre com la ONU, l'organització que va néixer per evitar que Europa revisqués els vergonyosos fets de la Shoah, va tenir de secretari a un dels botxins de la guerra.

Publica un comentari

Sense comentaris