D'on neix el projecte de Creatura? Hi ha una continuïtat amb la teva òpera prima, Julia ist?

Entre Creatura i Júlia ist no hi ha cap mena de continuitat per a mi. Tot i que a vegades es dona, que un projecte et porta a un altre o un tema que queda obert en una peça, et fa estirar el fil generant una nova història, no ha sigut en absolut el cas d'aquestes dues pel·lícules. Ja des de la forma de produir-les. Júlia ist sorgia d'una immediatesa absoluta. D'unes ganes d'aprendre, de veure si erem capaces de construir un relat, de jugar amb el temps del cinema, de fer un viatge emocional i estètic. A més de ser una pel·lícula totalment col·lectiva. En que sí, ens vam repartir els rols i jo vaig acabar dirigint, però erem quatre autores (Marta Cruañas, Pol Rebaque, Maria Castellví i jo) més amigues que ens van acompanyar tot el procés com Queralt Pons i Max Grosse, que anàvem construint el film a base d'assaig-error. Va ser un procés preciós, ambiciós i erràtic que jugava a aprofitar els recursos que teníem a l'avast. I no parlo només de recursos econòmics i amistosos, sinó també d'experiència vital. 

Creatura ha partit d'una voluntat explícita d'investigació que ens permetés construir un relat universal que reflexionés sobre els aspectes culturals i polítics d'allò que anomenem "intimitat". I ho poso entre cometes, perquè pot voler dir moltes coses i jo em refereixo a la que és essencial i salvatge, no al que es fa servir patriarcalment per descriure "sentiments menors". Creatura va partir de la necessitat d'omplir un buit de discurs i de imatges. D'explorar el desig en les seves formes estranyes i amagades, però reals. A través d'un personatge concret, la Mila, encarnar la història de moltes dones a les que vam entrevistar i sobre les que vam llegir. No sempre escriuré des d'aquí, està clar. Però aquesta vegada va passar així.

He sentit que vau trigar sis anys a escriure el guió. Com a creadora, com vius el llarg i farragós procés que implica fer una pel·lícula? El gaudeixes, el pateixes més que el gaudeixes, el resultat justifica el procés?

Fer una pel·lícula per a mi és dolorós a moments, perquè crear és dolorós. Em confronta amb els meus límits: les meves males idees, els meus prejudicis, la meva por, en definitiva. Però és un dolor plaent al cap i a la fi, com quan et descontractures una pedra de tensió incrustada a l'esquena o quan aconsegueixes entendre una qüestió que semblava impossible. Per força han de ser processos llargs, perquè son transformadors. Jo, sens dubte, no sóc la mateixa persona que abans de fer Creatura. A mi m'excita molt passar per les diferents fases eternes que té el procés de fer una pel·lícula. A cada fase aprofundeixes més i entres en un diàleg màgic, on el que tu has escrit ja no et pertany, té vida pròpia i et dona lliçons o et fa bromes pesades. La por que comporta és quelcom al que m'agrada enfrontar-me, per molt que a vegades ho odïi.

Ara bé, no ens enganyem. Hi ha una part de l'allargada dels processos que no té només a veure amb la necessitat de madurar les idees, ni tansols amb l'exigència artística. Sinó amb els diners. Jo he de treballar mentre escric una peli, perquè els diners que guanyes no són prous per cobrir les hores de feina. Llavors sovint les pelis s'escriuen amb intermitències. No vam estar sis anys escrivint sense parar. Compto sis anys des que va sorgir la idea fins que vam acabar. Sis anys en que Creatura marcava les meves prioritats. Però no sis anys davant de l'ordinador teclejant. Penseu que la Clara Roquet va rodar la seva peli durant aquests temps! Els guions en el cinema d'autor sempre s'escriuen intentant colar-se en les esquerdes del calendari.

Penses que la sexualitat segueix sent tabú avui en dia i fins a quin punt veus realista que deixi de ser-ho?

El tabú que sobrevola la sexualitat no es pot entendre com una cosa que comença i acaba en la sexualitat. La pregunta seria si és realista que s'acabin les estructures de dominació i de poder. Si ho veig realista? No ho sé, però sens dubte s'ha d'empènyer en aquesta direcció. La repressió sexual és indissoluble de la necessitat d'oprimir i controlar. Un cos que no se sent vàlid, un cos que no se sent digne de respecte, que no ocupa l'espai que li pertoca, no oposa tanta resistència. Per això segueix sent vital la reivindicació, l'exhibició, l'orgull dels cossos que volen sortir d'aquests espai de càstig.

Em sembla molt lúcid el tractament de la figura masculina. Entre altres temes, Creatura també narra la descomposició d'una parella en la seva trentena. Has pensat mai que amb les "noves masculinitats ( si és que podem acotar el concepte) pugui haver-hi un problema de sobrecomunicació?

Podem fer bromes i riure'ns de nosaltres mateixes com a generació que se sobrecomunica i s'apropia d'un llenguatge terapèutic a vegades sense anar al fons de la qüestió. A mi em sembla un espai de joc molt divertit. Ara bé, si contesto en serio la pregunta, crec que amb les noves masculinitats hi pot haver-hi problemes si son simplement una etiqueta. Diguéssim que hi ha el perill de que siguin una mica com la transició española, canviem l'etiqueta i maquillem una mica les formes, però mai es revisa a fons el passat que ens ha portat als llocs més foscos. La manera en que històricament s'ha encarnat la masculinitat, des d'un lloc de desconnexió i violència, des d'un lloc opressor, ha de canviar. I perquè canvii, s'ha de fer una feina molt profunda. El que volíem retratar a Creatura amb el personatge del pare i del Marcel, son dos homes, cadascú fill de la seva generació i dels seus discursos, que estan buscant aquest "nou lloc". Quan un home no vol reproduir els trets més foscos del seu gènere, quan no vol ser un maltractador, un abusador, quin és l'altre lloc on ha d'acabar? El Gerard i el Marcel es col·loquen a Creatura en un lloc una mica moral: entre el "bé" i el "mal", escullo el "bé". Però d'aquesta manera, sense voler-ho, es tornen a posar per sobre. Quin és l'espai incòmode, gris i encara indefinit que han d'ocupar? Crec que és aquest no-lloc el que és fèrtil i interessant.

El premi a Millor pel·lícula europea a la Quinzena de Cineastes de Cannes és una fita important, amb tot el que això comporta. Com has viscut aquests darrers mesos d'entrevistes, parlar contínuament sobre la pel·lícula i, en definitiva, la gira europea que has fet amb Creatura?

Molt bé i molt malament! En realitat molt més bé que malament. La selecció i el premi a Cannes van ser fites importantíssimes. En sóc conscient. Sobretot de cara a la internacionalitat. El fet d'estar en el radar d'altres indústries és molt interessant i obre opcions excitants de futur, que no sé si mai exploraré, però allà estan. També ha donat visibilitat a la peli en un moment en que la competència és molt molt ferotge. Es produeixen moltíssies pelis al món ara mateix! És brutal. Per altra banda i sincerant-me, això no aplana el terreny definitivament. Seguim estant en una industria patriarcal on el discurs de la peli a moments ha sigut un problema. Hem hagut de lluitar cada nova fase de la peli. La he acompanyat per Europa i ara també als Estats Units i el que queda! I ho he fet perquè no n'hi ha prou en fer una bona peli. El mercat està tan atapaït, que cal donar-ho tot en cada nova estrena. És esgotador i és una fase que no es cobra. I, com dius, entres en una repetició constant que a vegades et deixa una mica desconcertada. A mi m'ha anat molt bé rodar tres curts entremig (Amb l'Alex Sardà com a actriu i coach, amb l'Hector Prats com a actriu i amb el Pol Rebaque fent d'script). Eren processos curts que podia fer i m'han connectat a la creació, que és al que jo em dedico! La promoció és part de la feina, però té una energia molt diferent. I tot això, per contadictori que sembli, tenyit de pressió i tristesa, inclús falta d'autoestima i a la vegada d'una il·lusió i agraïment brutals que m'han tingut flotant a molts moments. És una muntanya russa.