'McKellen: Prenent partit': Ian McKellen sense màscares

Autor: Sergi Aragón

'McKellen: Prenent partit': Ian McKellen sense màscares

Va posar rostre a un dels mags més icònics de la Història del Cinema i a un dels personatges més dolents de Marvel, va entrar a Cambridge per la seva interpretació d’un monòleg de Shakespeare i va ser un dels portaveus del moviment LGTBI+ britànic als anys 80. El seu nom és Ian McKellen i així és com ell recorda el seu camí fins arribar aquí.

De què va?

Documental en què Ian McKellen, l’actor rere el mític Gandalf d’El Senyor dels Anells o Magneto, reflexiona sobre la seva vida, la seva carrera professional i la defensa dels drets LGTB com a actor reconegut des dels 80 fins l’actualitat.

Qui hi ha al darrere?

Joe Stephenson, un jove director graduat a la New York Film Academy. Aquest és el seu segon llargmetratge després de “Chicken”, on explicava la història d’un adolescent en un entorn rural i opressiu.

Qui hi apareix?

Ian McKellen és l’únic entrevistat. Narrador i rostre del film durant 90 minuts de memòria, reflexió i sinceritat.

Què és?

El retrat d'un gran actor sense haver d'interpretar a ningú més que a ell mateix.

Que ofereix?

Més que un documental, “McKellen: Prenent Partit” és un espai en blanc que el director ofereix a Ian McKellen per fer repàs de la seva vida personal i professional i així, deixar que l’actor ensenyi la seva personalitat, encara més carismàtica i complexa que els papers pels quals és conegut.

Aquí, descobrim que McKellen és un contador d’històries fantàstic, a més de tenir una història interessantíssima per si mateix. Mitjançant una entrevista de 90 minuts que s’alterna amb material d’arxiu i unes escenes dramatitzades de la seva infància i adolescència, McKellen ens parla sobre créixer en un petit poble anglès, marxar a la universitat, enamorar-se del teatre i descobrir la seva sexualitat fins ser capaç de defensar-la plenament.

McKellen confessa estar actuant un paper davant la càmera de Joe Stephenson però costa veure-li alguna màscara que no sigui la d’ell mateix quan reconeix la seva por a la mort a diari, explica la necessitat de reivindicació i lluita els anys de la sida, o quan - amb un somriure sota el nas - se sorprèn de com els joves d’ara ja no necessiten etiquetar-se. En aquest moment McKellen admet que ell ja és gran i que les noves generacions han de prendre el seu propi camí, però hi ha admiració, reconeixement i orgull a les seves paraules - al cap i a la fi, el discurs de la joventut d’ara no seria possible sense la lluita pels drets LGBT que ell, i molts altres, van protagonitzar ara ja fa unes quantes dècades.

Publica un comentari

Sense opinions