Peretjatko i la comèdia hipertròfica

Autor: Gerard A. Cassadó

Peretjatko i la comèdia hipertròfica

És possible reunir en una mateixa pel·lícula els dispars sentits de l’humor de dos mestres de la comèdia com Louis De Funès i Jacques Tati? I es pot afegir a la mescla un polsim del Godard més esbojarrat, el de PIERROT LE FOU o WEEKEND? Es pot, i el resultat pot ser tan fascinant com LA CHICA DEL 14 DE JULIO i LA LLEI DE LA JUNGLA, les dues pel·lícules en les que, fins ara, el director Antonin Peretjatko ens ha exhibit la seva manera d’entendre la comèdia i el cinema. 

Després d’una llarga trajectòria com a curtmetratgista, Peretjatko va irrompre al Festival de Cannes amb la seva estimulant òpera prima, LA CHICA DEL 14 DE JULIO, un film tant exuberant com frenètic, en el qual l’humor absurd comparteix protagonisme amb els diàlegs disparats amb metralladora, el gag visual hilarant i la magarrufa política. Tot s’inicia quan el govern francès decideix escurçar les vacances un mes per fer front a la crisi, i un grup d’improbables companys d’aventures es veu obligat a tornar a París el més aviat possible.

En aquell film, que podeu veure a Filmin en VOSE, destacaven, per carisma i capacitat còmica, els dos actors fetitx de Peretjatko, Vincent Macaigne i Vimala Pons, que repeteixen ara a LA LLEI DE LA JUNGLA, acabada d'estrenar a FilminCAT. Es tracta de la continuació lògica de l’imaginari de Peretjatko. En aquesta ocasió Macaigne és un becari (malgrat l’edat) que és enviat a la Guyana per construir la primera estació d’esquí a l’Amazones. Allà haurà d’entendre’s amb el personatge de Vimala Pons, a qui anomenen Tarzan (malgrat el gènere), una dona amb caràcter i decisió, però també testarruda com un Lemming topant amb la paret. 

LA LLEI DE LA JUNGLA pot sembla una pel·lícula extenuant, doncs la densitat de ximpleries per minut que ens presenta és molt elevada. És la comèdia que mai acaba, inadequada com un foc que s’estén sense fre. En la hipertròfia, la desmesura, es troba el quid del toc Peretjatko, qui venç l’espectador per esgotament. Un gag pot repetir-se una vegada i una altra per assentar, en el breu espai d’una pel·lícula, tot el seu cabal còmic. 

Però si ens fixem bé, finalment les pel·lícules de Peretjatko acaben tenint l’estructura del cinema d’aventures (el camí a Ítaca sempre serà més important que la pròpia Ítaca) i la lògica del cinema clàssic, aquell que, com entenia Godard, només necessita d’una noia i una pistola per funcionar. Clar que a l’equació Peretjatko hi afegeix un inspector d’hisenda molt decidit, sopars afrodisíacs, la jungla amazònica i fins i tot un peresós que assenyala el Codi de les Normes amb l’urpa. 


Publica un comentari

Sense opinions