'Permanent Green Light': Desaparèixer lentament

Autor: Sergi Aragón

Un jove vol explotar sense deixar cap rastre, desaparèixer del tot, suïcidar-se de la manera més sublim possible. Aquesta és la senzilla premisa d’un film incòmode i radical, una experiència que pot despertar fascinació, ansietat o repulsió; estats anímics pels quals Dennis Cooper, codirector de la pel·lícula i un dels escriptors més polèmics de Nord-Amèrica, es mou com ningú.

De què va?

Al nord de França, un jove que es passa el dia tancat a l'habitació mirant vídeos d'explosions a tot volum, està obsessionat amb immolar-se en públic. No vol suïcidar-se. No vol llençar un missatge ideològic. Principalment li interessa la reacció de la gent a l'explosió, el fenomen que pot causar una mort executada d’una manera tan conscient i precisa. Aquest jove protagonitzarà un triangle amorós marcat per la premonició i la tragèdia i viurà el procés com un lent viatge cap a la mort, acompanyat per amics que no sabran què fer ni què dir la major part del temps (no se'ls pot culpar).

Qui hi ha al darrere?

El tàndem format per Dennis Cooper i Zac Farley. El primer, escriptor nord-americà polèmic, provocador i amb una prosa transgressora que li ha costat tanta admiració com aversió. El segon, un artista visual amb qui Cooper ja havia treballat en el seu primer llargmetratge, "Like Cattle Towards Glow", una pel·lícula entesa com una sèrie de curtmetratges que traslladaven a la pantalla l’univers de les novel·les del primer.

Qui hi apareix?

Cooper i Farley han treballat amb actors joves, tots ells amb molt poca trajectòria. De fet, "Permanent Green Light" és per a molts d’ells, la seva primera pel·lícula. Es nota en unes actuacions nervioses i inexpertes, sovint bressonianes, que quadren a la perfecció amb les ments pertorbades i constantment confuses dels adolescents que interpreten.

Què és?

"El diable, probablement" (Robert Bresson, 1977) + "El video de Benny" (Michael Haneke, 1992) passat pel filtre de l’univers personal de Dennis Cooper

Què ofereix?

Principalment a la pentalogia formada per Closer, Frisk, Try, Guide y Period, i mitjançant la seva prosa, Dennis Cooper ha aconseguit submergir-se en la ment de joves amb un desig irrefrenable cap a la mort, l’autodestrucció o el sadomasoquisme. Pulsions intenses i desgarradores que els protagonistes abracen en un present confús i accelerat, on descobreixen la sexualitat com un terreny inexplorat, violent i salvatge ,i la vida com un infern silenciós i monòton del qual només volen fugir.

A “Permanent Green Light”, Dennis Cooper despulla l’obra d’elements. Tria un sol protagonista, amb un sol desig, i el segueix fins a les seves últimes conseqüències. El resultat és una pel·lícula tan desconcertant com totes les seves novel·les, i, alhora, el retrat d’una joventut perduda, amb uns vincles afectius líquids i inestables i una manera de veure el món marcada per la violència i la incomunicació. L’amor, la mort i l’amistat es tornen experiències obscures i incomprensibles a mesura que el film avança i seguim el protagonista en la recerca d’un desig tan bell com desaparèixer per complet, convertir-se en no-res. El fet que aquest desig incomprensible neixi d’una realitat normativa - un barri residencial tranquil al nord de França, una joventut que ha crescut amb Internet i videojocs, unes relacions familiars aparentment comuns - ens fa reflexionar sobre el que pot significar ser jove en l'actualitat més enllà de la visió estereotipada que sovint s'aglutina sota l'etiqueta millennials, a més de plantejar l'omnipresència del terrorisme en les nostres vides, com ja feia "Nocturama" de Bertrand Bonello, l'any passat.

Dennis Cooper dóna la veu - i llum verda - a un grup de joves que amaguen més del que ens podríem imaginar i "Permanent Green Light" acaba convertint-se així en una pel·lícula inesperada i visceral.


Publica un comentari

unnamed

Sense comentaris