Aquesta petita joia del brasiler Gabe Klinger és una carta d’amor al cinema que barreja estils, formats i l’ordre diegètic per marejar-nos fins a sentir la confusió i la urgència de l’enamorament. És, a més, el comiat perfecte pel talent d’Anton Ièltxin, que va morir fa un any.

De què va?

Dues ànimes perdudes que es troben. Una cafeteria, una ciutat màgica i un encreuament de mirades.

En Jake és un solitari nord-americà, sense cap mena d’ambició, que sobreviu a Porto a base de feinetes que li donen per menjar. La Matison és una sofisticada dona de 32 anys que està estudiant Arqueologia i sap molt bé el que vol, encara que ens vulgui amagar el seu passat i les seves febleses. Tots dos es troben en el moment en el que més es necessiten. Però el significat del què ha suposat la seva aventura serà diferent per a cadascun d’ells.

Qui hi surt?

El fet que ‘Porto’ sigui una de les darreres pel·lícules que va rodar el jove Anton Ièltxin abans de morir de la manera més ridícula i injusta ens fa apreciar d’una altra manera aquesta història i valorar que possiblement estem davant la seva millor actuació. Al seu costat trobem la francesa Lucie Lucas, espectacular femme fatal moderna que roba les nostres mirades amb la seva elegància i sensualitat.

Qui hi ha darrere?

Director, però abans crític de cinema, el brasiler Gabe Klinger fa un ús magistral de tots els estils i formats reduint-los a la mínima expressió: una pel·lícula de dos personatges i menys de 80 minuts de duració. 

‘Porto’ es va presentar a la secció de Nous Realitzadors del Festival de San Sebastià. Klinger ja comptava en el seu historial amb l’aclamat documental ‘Double Play: James Benning and Richard Linklater’ (2013).

Què és?

Dos personatges, una ciutat. Un romanç fugaç i angoixós que s’apropa més a l’espanyola ‘Stockholm’ que a ‘Antes del amanecer’, però que conté elegants pinzellades de l’antic Woody Allen.

Què ofereix?

La femme fatale ja no duu guants ni vestits vermells. Ara és sofisticada i independent, sap el que vol i mira de front. Els temps han canviat però les mentalitats no, i una dóna tan intel·ligent i autosuficient és l'objecte d’obsessió d’un home solitari que veu en ella la seva salvació.

Una cafeteria, una breu conversació, un passeig, una nit de passió desenfrenada i alliberadora on dues ànimes perdudes es troben i experimenten temporalment allò que en diuen amor. És amor realment? És amor realment si és fugaç? L’amor pot ser unidireccional? I el més interessant: Es pot justificar, posant l’amor com a excusa, un comportament obsessiu i inclús delictiu? Com es deia a ‘500 días juntos’: «Aquesta és una història de noi coneix noia; però no és una història d’amor».

En qualsevol cas, ‘Porto’ s’ha de gaudir sense prejudicis, com un regal. I gaudir de tota l’experiència que ens regala el seu embolcall formal, els plànols de la ciutat portuguesa, la seva música jazz i la bellesa d’un home i una dona que es miren amb intensitat dins el llit.