'Sotabosc': Nosaltres i ells

Autor: Joan Sala

'Sotabosc': Nosaltres i ells

A Filmin disposem d'una suculenta i reveladora sèrie de pel·lícules que parlen i reflexionen sobre el fenomen migratori, que proposen una lectura de l'emigració completa i heterogènia, amb pel·lícules que recorren tots els continents en totes les direccions i mostren aquests periples forçosos des de la partida fins a l'establiment i, en alguns casos, el posterior retorn a casa. No obstant això, poques (per no dir cap) són les que enarboren un apropament tan diferencial partint de la intimitat, com és el cas de David Gutiérrez Camps i el seu "Sotabosc", pel·lícula que trenca barreres entre formats i dinamita tots els possibles estereotips als quals el cinema social de denúncia ens té acostumats. Una obra de genuí calat que podeu descobrir i experimentar en aquesta nova edició de l'Atlàntida Film Fest

De què va?

Acompanyem en les seves activitats diàries a en Musa, un jove maurità que recorre solitari els camps i es busca la vida desbrossant, veient com en sordina als que l'envolten. El ritual ens posa en les seves sabates, les d'aquell "altre" amb el que convivim sense veure'l, experimentant amb ell les barreres en la interacció amb els habitants d'un petit poble de Girona. 

Qui hi ha al darrere?

David Gutiérrez Camps va debutar amb "The Juan Bushwick Diaries", un llargmetratge profundament plàstic, d'imatges suggerents i fascinants. Una ficció que es disfressava amb l'habilitat de documental, un diari íntim que amagava una reflexió sobre la dificultat de filmar, de crear i de capturar la realitat. I que a més a més, contenia en ella un estimulant pòsit autobiogràfic. "Sotabosc" és la seva segona pel·lícula. 

Qui hi surt?

"Sotabosc" està protagonitzada per en Musa Camara, un jove maurità sense experiència prèvia en el cinema, però amb experiència en buscar-se la vida recol·lectant pinyes i desbrossant. Té 31 anys i actualment treballa en una granja a Cassà de la Selva, a Girona. Ell, com tots els intèrprets que apareixen a la pel·lícula, són actors no professionals que interpreten a personatges que no estan lluny de qui realment són. 

Què és?

L'esperit de "Lladre de Bicicletes" avui dia.

Què ofereix?

Ens hem acostumat a veure per televisió imatges d'africans intentant arribar a les nostres costes en pasteres, esgotats i balbs de fred. Darrere d'aquests rostres desencaixats pel cansament i la tensió de la travessa hi ha històries brutals i també un llarg viatge replè de perills i d'incerteses, un vast oceà de foc, sorra i silenci. Per molts és un viatge que es prolonga durant anys i per alguns el final d'un altre: el viatge de la vida. Una odissea la meta de la qual malgrat això, rarament els brinda la salvació i alleujament que d'ella esperen. I és que, acostumats estem també a conviure, a no fer-ho excepcional i sí quotidià, amb persones que es troben en aquesta situació. Bé ens els podem trobar Top Manta en mà, també venent clínex en els semàfors, rastrejant contenidors de deixalles o com és el cas d'en Musa, recol·lectant pinyes i bruc que després venen a petits empresaris de la zona en aquest remot i petit poble de Girona. Són presents en el nostre dia a dia però a penes empatitzem amb ells, com si el problema fos de 'seus' i 'nostres', com si continués sent una qüestió de races i no de classes, d'estrangers i no de conciutadans. 

Aquest és el mantell que des d'un sobri i elegant exercici de càmera, des d'un tractament extremadament mesurat i calculat, partint des de la rutina i la quotidianitat, des dels petits gestos i l'espectre íntim que marca el dia a dia d'en Musa, David Gutiérrez Camps trenca barreres entre formats (parlem d'una ficció que s'exposa sota els codis del documental) i dinamita qualsevol possible estereotip al qual el cinema social de denúncia ens té acostumats. "Sotabosc" ens recorda com des del drama local es construeix el global. I ho fa submergint-se en la inhumanitat de la situació, en els límits de la comunicació, sense donar lloc a la condescendència ni tampoc dóna peu a forçats cops de puny a l'estómac. El que ens trasllada és un toc d'atenció necessari i valuós per la nostra societat, un relat dens però mai pesat sobre un tema d'actualitat la incomprensió i reprovació del qual reflexa amb un to narratiu i universal. És la viva imatge d'una Europa la humanitat de la qual s'enfonsa i no precisament des de la relació amb les institucions, tan elevades, tan inassequibles, tan incomprensibles. Si no des dels individus, des de qui hauríem de donar la mà i ens limitem a assistir com espectadors passius d'un drama que "no va amb nosaltres". Un discurs excepcional gràcies al qual el responsable de "The Juan Bushwick Diaries" compleix amb la difícil missió de difondre els valors de l'empatia, tan necessària avui dia. També a recordar-nos que els vertaderament alineats potser som nosaltres, els europeus, i no ells, els immigrants. I sí, tant de bo arribi el dia en què definitivament siguem un TOTS. 


Publica un comentari

Sense opinions