‘The Last of Us’: L’home i la terra

Autor: Gerard A. Cassadó

‘The Last of Us’: L’home i la terra

Premiada al Festival de Venècia, la segona pel·lícula del tunisià Ala Eddine Slim és una survival movie de concepció arty, una epopeia filmada sense diàlegs amb un deliciós tractament de la imatge i el so.

De què va?
Un jove arriba en una situació molt complicada a Tunísia després d’haver estat estafat per una màfia que trasllada immigrants africans a Europa. Allà aconsegueix robar una embarcació per creuar cap al Vell Continent, però acaba atracant prop d’un estrany bosc on haurà d’aprendre a sobreviure i on coneixerà un misteriós xaman.

Qui hi ha al darrere?
Ala Eddine Slim, director tunisià nascut l’any 1982, i que presenta el seu segon llargmetratge després de debutar l’any 2012 amb el documental BABYLON. Amb THE LAST OF US va guanyar el Premi Luigi de Laurentiis a la Millor Òpera Prima del Festival de Venècia.

Qui hi surt?
El debutant Jahwar Soudani, recentment guanyador del premi al Millor Actor en els Premis del Cinema Africà pel seu paper a la pel·lícula. L’acompanya el veterà Fetthi Akari, vist a títols com ORO NEGRO (Jean-Jacques Annaud, 2011) o l’excel·lent AS I OPEN MY EYES (Leyla Bouzid, 2015).

Què és?
MEDITERRANEA (Jonas Carpagnino, 2015) + DEAD SLOW AHEAD (Mauro Herce, 2015) + EL PERDUT (Christophe Farnarier, 2016)... si és que aquesta mescla és realment possible.

Què ofereix?
Un peatge de carretera es converteix en el pla detall d’un ull que es converteix en l’escorç d’un home observant una gran pantalla de llums epilèptiques. És un dels instants en que ‘The Last of Us’ més s’apropa a l’experiència sensorial de DEAD SLOW AHEAD, aquell documental gairebé abstracte en què un vaixell de càrrega filipí es convertia en quelcom similar a una nau espacial. El repte de narrar l'odissea d’un immigrant il·legal rumb a Europa ofereix a Ala Eddine Slim la possibilitat de pintar un quadre del Romanticisme en el qual l’home s’enfronta amb la naturalesa per acabar, literalment, fonent-se amb ella.
El film viu constantment en la tensió entre la seva ambició plàstica i la necessitat de no perdre el fil d’un relat que es construeix sense diàlegs. En surt victoriós perquè els seus elements ens remeten a un escenari molt bàsic, depurat i elemental, un retorn a la naturalesa similar al que experimentava Thoreau a WALDEN, O LA VIDA ALS BOSCOS. 

Estem davant d’un film que il·lustra l’instint més bàsic de l’ésser humà, el de lluitar per la pròpia supervivència. És en aquest estat de comunió absoluta amb l’essència quan THE LAST OF US es pot permetre fugides onírico-màgiques que acaben transformant allò que era el relat d’un immigrant mirant d’arribar a Europa en quelcom molt diferent, ambientat en un temps i un espai indeterminats que no coneixen murs ni fronteres. I és que, al cap i a la fi, és l’home pertany a la terra, i no a l’inrevés.

Publica un comentari

Sense comentaris