‘Those Who Makes Revolution Half Way Only Dig Their Own Grave’: El fracàs d’una generació

Autor: Gerard A. Cassadó

‘Those Who Makes Revolution Half Way Only Dig Their Own Grave’: El fracàs d’una generació

Aquesta ampul·losa i exuberant obra canadenca ha estat molt encertadament definida com la versió que Xavier Dolan dirigiria avui de LA CHINOISE de Godard. És, sens dubte, una de les propostes més especials de l’Atlàntida Film Fest.

De què va?
L’any 2012, a Canadà, centenars de milers d’estudiants van sortir al carrer per protestar contra la pujada de les taxes universitàries. La revolta va transcendir l’entorn acadèmic per assolir un caire més sociopolític, en el que els mitjans van batejar com «La primavera de l’auró». Poc després de la fi de la revolta, quatre joves, Klas, Ordin, Tumulto i Giutizia funden un grup contracultural per estendre la revolució i portar-la a un estadi superior. 

Qui hi ha al darrere?
Els canadencs Mathieu Denis i Simon Lavoie, en la que és la seva segona experiència codirigint una pel·lícula junts després de LAURENTIE (2011). Denis ja havia treballat com a muntador en anteriors treballs de Lavoie com LE DESERTÉUR (2008) o els curts CORPS ÉTRANGERS (2004) o À L’OMBRE (2006), entre d’altres.

Qui hi apareix?
Quatre joves intèrprets canadencs totalment desconeguts fora del país nord-americà: els debutants Laurent Bélanger i l’actriu transsexual Gabrielle Tremblay, i les una mica més experimentades Charlotte Aubin i Emmanuelle Lussier Martinez.

Què és?
És impossible definir-ho millor: LA CHINOISE (Jean-Luc Godard, 1967) que dirigiria avui Xavier Dolan. I per molts, la pel·lícula quebequesa més important de la dècada.

Què ofereix?
THOSE WHO MAKES REVOLUTION HALF WAY ONLY DIG THEIR OWN GRAVE, que podríem traduir com «Aquells que fan la revolució a mitges només estan cavant la seva pròpia tomba» és una pel·lícula tan ambiciosa i rabiosa com el seu mateix títol. En les seves més de tres hores de metratge -amb una introducció i un intermezzo, al mode de les grans produccions del cinema clàssic nord-americà- tenen cabuda les imatges d’arxiu, els rètols en pantalla, les performances artístiques i els recitats de proclames, textos propis i aliens. El tronc que sustenta aquesta narració hipertextual és la història de quatre joves (un noi i tres noies, una d’elles transsexual) que, aprofitant la inèrcia de la Primavera de l’Auró, volen destruir el sistema.
Però aquesta és la història d’un fracàs en majúscules, de les contradiccions de la lluita i els ideals en una època orfe d’utopies, incapaç de vehicular tota la ràbia d’una generació abandonada en un projecte alternatiu de societat. La mateixa pel·lícula és, en sí mateixa, un deliciós fracàs, la prova que en el segle XXI ja no es pot fer LA CHINOISE. I això no vol dir que la pel·lícula no sigui majestuosa, rellevant i veritablement potent, ni de bon tros, sinó que, en si mateixa, no està concebuda com una pel·lícula militant, sinó gairebé com la constatació que ja no es pot fer cinema militant.

La paradoxa es veu reflectida en uns personatges erràtics, incòmodes, violents i autodestructius, taciturns i foscos, que encarnen la desorientació d’aquells que disparen amb els ulls tancats en totes direccions sense endevinar on està la diana. Klas, Ordin, Tumulto i Giutizia són el 15-M plantant pastanagues en un hortet, els antiglobalització destrossant l’aparador d’un Zara, els anti-Bolonya fent vaga per no fer classe, revolucionaris fills de papà que suen la samarreta en les manifestacions i després la posen dins la rentadora perquè la mama els faci la bugada. THOSE WHO MAKES REVOLUTION... és una pel·lícula pessimista, fins i tot cínica, reflex d’uns temps pessimistes i cínics, que posa el dit a una ferida generacional: quasi tots estàvem satisfets amb el sistema fins que aquest va col·lapsar. La revolució és, doncs, hipòcrita, i per això mateix està avui condemnada al fracàs.


Publica un comentari

Sense comentaris