Després de l’èxit de HANNAH ARENDT (Margarethe von Trotta, 2012) al nostre país, aquest documental sobre la pensadora i politòloga alemanya es col·loca entre les pel·lícules més vistes de l’Atlàntida Film Fest 2017.

De què va?

VITA ACTIVA, THE SPIRIT OF HANNAH ARENDT traça un recorregut per la vida i el pensament d'una de les filòsofes més influents del segle XX. Especialment popular i controvertit és el concepte de «la banalitat del mal» que va encunyar per referir-se a l’Holocaust durant el judici a Adolph Eichmann, i que molts jueus no van saber interpretar en el seu moment.

Qui hi ha darrere?

Ada Usphiz, periodista, productora i directora israeliana especialitzada en temes polítics. Seus són títols com DETAINED (2001), BLOODY ENGAGEMENT (2004) o GOOD GARBAGE (2012).

Qui hi surt?

La pel·lícula combina material d’arxiu amb entrevistes amb diversos pensadors i estudiosos de la obra d’Arendt. Sens dubte els fragments més interessants són aquells en els quals aquesta s’expressa amb les seves pròpies paraules, ja siguin llegides per una veu en off de la seva relació epistolar amb el seu mestre, Karl Jaspers, o amb el filòsof Martin Heidegger; ja siguin filmades en entrevistes de l’època.

Què és?

HANNAH ARENDT (Margarethe von Trotta, 2012) + la mini-sèrie documental de la BBC ‘Humano, demasiado humano’ (1999).

Què ofereix?

La llavor del concepte més popular del pensament de Hannah Arendt, el de «la banalitat del mal» se’ns mostra en un dels primers passatges d’aquest documental que suposa l'apropament més ampli a la vida i obra de la filòsofa jueva. En una correspondència amb el seu mentor Karl Jaspers, aquest li recrimina que Arendt faci servir un llenguatge massa grandiloqüent per referir-se a l’extermini nazi, parlant del Mal amb majúscules, gairebé relacionant-lo amb quelcom satànic o diabòlic. Per Arendt, el genocidi jueu mata el concepte mateix d’Humanitat, ja que nega una de les seves característiques primordials, la diversitat. 

L’evolució d’aquest plantejament que deriva cap a la negació absoluta de qualsevol complexitat en l’Holocaust és realment radical. A ‘Eichmann a Jerusalem’, Arendt es refereix al dirigent nazi com un homenet, un pobre dimoni incapaç ni tan sols de justificar per què va participar en l’extermini de Hitler. El seu mal era la banalitat: ell simplement complia ordres, ni tan sols era antisemita.

La complexitat i de vegades incongruència en el pensament d’Arendt rau en una màxima que es repeteix al llarg de la pel·lícula: la d’algú que no té certeses sinó tan sols preguntes al seu cap. Qüestionar qualsevol pensament o idea que passava pel seu cap la va convertir en una filòsofa gens dogmàtica, capaç d’intimar amb Heiddeger, el pensador oficial del III Reich, mentre era empresonada en un camp de concentració a França. La seva laxitud, la seva absència d’ideologia, la va fer mereixedora de l’odi d’uns i altres. Els jueus no podien entendre com algú «banalitzava» l’Holocaust, quan en realitat Arendt no ho va fer mai. Senzillament va titllar els seus responsables d’estúpids. Com defensa Jaspers en una de les seves cartes a Arendt: «un bacteri pot donar peu a un virus que pot matar milers de persones. Però no deixa de ser un simple bacteri».