'Yo la busco': y no la encuentro

Autor: Sergi Aragón

'Yo la busco': y no la encuentro

“Yo la busco y no la encuentro, la alegría de vivir”. Així diu el vers de la mítica cançó de Ray Heredia que posa títol a la òpera prima de Sara Gutiérrez. És, precisament, aquesta recerca de ganes de viure i de trobar-se a un mateix el que mou el protagonista en aquest film, una odissea nocturna per una Barcelona de pisos compartits, canvis constants i una insuportable incertesa pel que vindrà.

De què va?

En Max ronda la trentena i viu amb l'Emma, la seva íntima amiga. Una notícia inesperada causa una bretxa entre ells i fa que creixin en el Max dubtes i inquietuds que l'obligaran a sortir al carrer i abandonar-se a la nit. “Yo la busco” filma aquest viatge per la nocturnitat barcelonina com un espai on el protagonista es plantegi qui és i quin serà el seu futur, ara posat en dubte per les vides dels seus amics i tot allò que s’espera d’algú amb la seva edat.

Qui hi ha al darrere?

“Yo la busco” neix d’un projecte de final de grau a la Universitat Pompeu Fabra i suposa el debut cinematogràfic de Sara Gutiérrez Galve. Seguint l'estela i l’èxit d’altres projectes sortits de la Pompeu Fabra en els darrers anys (“Les amigues de l’Àgata”, “Júlia Ist”...), “Yo la busco” és així, el resultat d’anys de treball d’un grup de joves estudiants amb ganes de fer la seva primera pel·lícula, amb la col·laboració de la productora Nanouk Films.

Qui hi surt?

Dani Casellas, Millor Actor de la secció Zonazine del Festival de Màlaga aquest any, interpreta al protagonista, un jove perdut en els seus propis pensaments; Katia Armesto dóna cos i rostre a la seva companya de pis, amb qui mantindrà una interessant relació que no necessita etiquetes; i també ens retrobem amb una de les amigues de l’Àgata, la Marta Cañas.

Què és?

L’odissea nocturna de “Jo, qué noche” (Martin Scorsese, 1985) passada pel filtre realista de la “Marca Pompeu”.

Què ofereix?

A “Yo la busco”, el protagonista veu com els seus amics van abandonant progressivament la la vida a la qual està acostumat - el pis compartit, les nits de festa entre setmana, els dies sense res a fer - per la cerca (o almenys el desig) d’una vida “adulta” -parella, pis propi, una futura família...-, però veient el vertigen que li provoca aquesta segona vida, decideix quedar-se en la seva vida jove, abocant-se a una nit que el portarà per tota Barcelona, amb l’esperança que el vagabundeig l’ajudi a desfer-se del dubte.

Introduint-nos una relació heterosexual que bé podríem considerar de parella entre els protagonistes, “Yo la busco” és planteja de quina manera ens relacionem els joves més enllà dels rols de gènere i la romantització dels vincles afectius. Alhora, també ens narra una història d’amor que neix en un bar al Raval i s’acaba uns carrers més enllà, unes hores més tard.

Aquest viatge, amb Macguffin inclòs en forma de llibreta de dibuixos que el protagonista voldrà tornar a la seva propietària, acabarà confrontant el protagonista amb unes pors que van més enllà d’un retrat generacional. Quan el dia arribi i torni a casa, el Dani haurà de decidir si vol, i com vol, tornar a començar.


Publica un comentari

Sense opinions