Es pot fer tota una pel·lícula d’hora i mitja de durada dedicada únicament a una escena cinematogràfica? Es pot. I a més, és fascinant.

De què va? 

"78/52" dissecciona, des de tots els angles possibles, una de les escenes més mítiques (probablement la més mítica) de la història del cinema: la de la dutxa de "Psicosi" (Alfred Hitchcock, 1960).

Qui hi ha al darrere? 

El director de documentals sobre el món del cinema Alexandre O. Philippe, que compareix per cinquena vegada a Sitges, tot i que enguany ho fa per primer cop amb una pel·lícula a competició. Probablement el seu film més conegut és el controvertit "The People Vs. George Lucas" (2010) que es va rodar després de que els seus responsables fessin una crida pública per congregar tots aquells fans de "Star Wars" que tinguessin alguna cosa a dir, a favor o en contra, del seu creador. 

El propi Philippe reconeix que amb 5 anys ja devorava pel·lícules de Hitchcock, però que no va ser fins més tard, quan es va veure una vegada rere l’altre revisant els films del mestre del suspens, que va entendre quina relació l’unia amb el director de "Els ocells" o "Finestra indiscreta": Crec que obsessió és la paraula més adequada per definir-la, reconeix. 

Qui hi surt?

Un bon grapat d’entusiastes fans de "Psicosi" i Hitchcock, tan il·lustres com Guillermo del Toro, Elijah Wood, Peter Bogdanovich. Eli Roth, Richard Stanley o Danny Elfman. S’agraeix, pel punt de vista tan rigorós que poden oferir en la deconstrucció de l’escena de la dutxa, la presència d’alguns dels muntadors i tècnics de so més rellevants del Hollywood actual. 

Què és? 

Una classe magistral d’anàlisi d’un film amb l’exemple més canònic possible i amb un entusiasme molt contagiós. 

Què ofereix? 

Què s’amaga rere "Psicosi" perquè, gairebé 60 anys després de la seva estrena, se segueixi considerant una de les pel·lícules més rellevants de la història? Definida per Alfred Hitchcock com una broma, partia d’una noveleta de baixa estofa que ens mans d’un altre director podria haver donat peu a una morbosa cinta de terror, i poc més. Avui, "Psicosi", i sobretot la cèlebre escena de la dutxa, han estat analitzades fins al més mínim detall a totes les facultats i escoles de cinema del món. La seva importància rau en allò que ja van detectar els dofins de Cahiers du Cinéma quan, contra l’opinió generalitzada als Estats Units, van reivindicar Hitchcock com un dels grans autors del setè art, un mestre en la posada en escena. 

Amb l’entusiasme d’un fan agenollat davant el mestre, i la meticulositat d’un cirurgià, l’anàlisi que "78/52" fa de la seqüència en qüestió és, per si sol, un cant d’amor al cinema. Des de la contextualització de l’escena, en el temps i en la pròpia pel·lícula, fins a l’estudi de tots aquells elements que la componen, i la influència que ha tingut en la cultura popular nascuda a partir dels anys 60, el documental il·lustra a la perfecció per què els cinèfils s’estimen tant el cinema, per què el consideren un art, i no un entreteniment. Podríem dir que "78/52" és la lliçó introductòria per a qualsevol que vulgui llicenciar-se com a espectador i començar el màster de crític o analista cinematogràfic, el que no significa que no ofereixi noves dades i idees a aquells que ja han sentit a parlar molts cops sobre la interpretació psicoanalítica de la imatge del desguàs de la banyera i l'ull de la Janet Leigh. 

El film mostra tanta eufòria pel seu objecte d’estudi, és tan impecable, i Sitges és un festival de cinema tan peculiar, que no descartem que un documental dedicat exclusivament a una escena de menys d’un quart d’hora es pugui endur el Premi del Públic de la present edició. I és que el públic de Sitges de lliçons de cinema n’ha escoltat unes quantes. Però poques tan lúcides com aquesta