Crònica Sitges 2017: "A Ghost Story" On viuen els fantasmes

Autor: Gerard Cassadó

Rooney Mara i Casey Affleck tornen a posar-se a les ordres de David Lowery ("En un lugar sin ley") en una de les pel·lícules millor rebudes per la crítica al festival. Estem, sens dubte, davant un dels grans film de l’any.

De què va? 

C i M tenen una relació força estable, tot i que ella desitja mudar-se de casa i a ell la idea no li fa cap gràcia. Però un tràgic accident de cotxe canviarà les seves vides i obligarà C a viure en un limbe, encallat en l’espai que es resistia a abandonar. 

Qui hi ha al darrere?El nord-americà David Lowery, responsable d’una de les grans joies que ha projectat Sundance en els darrers anys ("En un lugar sin ley") y de la reivindicable cinta familiar "Peter y el Dragón" (2016). Veure’l en els crèdits com a muntador de l’excel·lent "Upstream Color" (Shane Carruth, 2013) explica algunes de les troballes narratives de "A Ghost Story". Una curiositat: ell és l’actor sota el llençol del veí fantasma que viu en la casa d’enfront de la de C i M. 

Qui hi surt? 

Dos dels intèrprets amb més talent del Hollywood actual: Casey Affleck, darrer guanyador de l’Oscar al Millor Actor pel seu paper a "Manchester frente al mar"; i Rooney Mara, dos cops nominada als Oscar per "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres" i "Carol". Ambdós ja van protagonitzar "En un lugar sin ley". 

Què és? 

"Ghost" (Jerry Zucker, 1990) + "Finisterrae" (Sergio Caballero, 2010). 

Què ofereix? 

De totes les virtuts (que en són moltes) que trobem en aquest excel·lent drama romàntic sobre la pèrdua i el sentit de l’existència (poca broma), probablement sigui la torsió del temps la més destacable. El director emmotlla la diègesis per oferir-nos una nova manera de percebre el temps, una nova lògica entre el passat, el present i el futur que no es lineal, sinó circular (l’etern retorn nietszcheà), i en la qual un instant vulgar pot ser etern (M cruspint-se una pastís sota la mirada de C) i unes quantes dècades poden avançar a passes de gegant. La idea de construir un mode de representació adaptat a una història viscuda des del punt de vista d’un esperit ens pot remetre a la notable "I’m a Ghost" (H. P. Mendoza, 2012), però aquí el terror dóna pas a un cert costumisme espiritual, a un drama romàntic més enllà de la vida que fuig de l’exacerbació emocional per destacar en la raresa i fins i tot l’estupor. 

Que Casey Affleck sigui un fantasma amb llençol i dos forats als ulls referma la humanitat del no-viu, al qui observem llavors com un home sense rostre turmentat, que tan sols es podrà alliberar de la seva condemna si aconsegueix tancar un episodi obert de la seva vida. L’agosarada construcció del fantasma no pretén ser un recurs còmic, sinó reforçar la identificació entre l’espectador i C.La música experimental, present en molts moments de trànsit, o el format de pantalla emprat, amb els cantons arrodinits com a "Jauja" (Lisandro Alonso, 2004), sumen forces en la construcció d’aquest no-espai abstracte, mentre que els silencis despullen els dos protagonistes que no tenen més opció que entregar-se als seus personatges. 

Potser aquell fragment, fàcilment identificable, en que la paraula pren el comandament durant uns minuts, sigui massa discursiu i entorpeixi l’essència del relat, però és un mal menor davant la majestuositat del conjunt. "A Ghost Story" és, d’entrada, la millor pel·lícula de Lowery fins avui. Però a més la podem definir com una de les cintes més sorprenents i emocionants de la temporada.


Publica un comentari

Sense comentaris