Crònica Sitges 2017: "Caniba" La distància inapropiada

Autor: Gerard Cassadó

La pel·lícula més controvertida del Festival i un dels films més incòmodes que hem vist els darrers anys, ens pregunta: ¿Quina és la distància correcte per filmar un monstre?

De què va?

L’any 1981, Issei Sagawa va assassinar i es va cruspir a una de les seves companyes de la Universitat de Sorbonne. La justicia el va considerar mentalment malalt i incapacitat per sotmetre’s a un procés penal. 35 anys més tard, dos directors de cinema retraten Sagawa, ara convertit en actor porno, i la seva relació amb el seu germà Jun. 

Qui hi ha al darrere? 

El britànic Lucien Castaing-Taylor i la suïssa Veréna Paravel, que l’any 2012 van portar a Sitges un dels documentals més fascinants dels darrers anys: "Leviathan". "Caniba" és el seu tercer llargmetratge. 

Qui hi surt? 

Monopolitzant la pel·lícula i la pantalla, els rostres dels germans Sagawa. 

Què és? 

"The Act of Killing" (Joshua Oppenheimer, 2012) + "Rohtenburg" (Martin Weisz, 2006). 

Què ofereix? 

"Caniba" es sens dubte un dels artefactes cinematogràfics més impactants de la temporada. Castaing-Taylor i Paravel cerquen la manera més apropiada d’aproparse al cos i el rostre d’un personatge totalment inescrutable, un home que va cometre un crim atroç i que la justícia ni tan sols es va veure capacitada per jutjar. La resposta als seus dilemes rau en el mode en que els directors filmen Sagawa, apropant el pla d’un mode gairebé obscè a l’objecte d’estudi, de tal manera que la càmera perd constantment l’enfoc i els sons guturals del monstre ens agredeixen en primeríssim pla. És la manera que tenen els directors d’explicar-nos que no han trobat la distància precisa, l’enfoc correcte per abordar un personatge que és a la vegada un malalt mental, un psicòpata i un nen petit segrestat pels seus impulsos. 

Al costat d’Issei Sagawa, "Caniba" descobreix la figura amagada del seu germà Jun per crear un retaule vomitiu, llardós, de perversions, carn maltractada i fetitxes malaltissos. La pel·lícula no és mai del tot explícita, però troba els ingredients necessaris per ferir-nos com a espectadors, ja sigui mostrant-nos un còmic amb el que el mateix Issei Sagawa va il·lustrar el seu crim, o les cintes en les que Jun se’ns presenta com un masoquista amant del dolor extrem. 

La veritable agressió arriba, però, per la suspensió en el temps dels rostres dels dos monstres filmats a un pam dels nostres nassos. La pel·lícula es torna irrespirable i assoleix un dels seus objectius com a objecte de provocació. Fracassa, però, si pretenia mostrar sense jutjar a uns personatges dels que s’aprofita i als que exprimeix com faria el pitjor dels reality-shows més macabres. Veure Issei Sagawa convertit en actor porno per obra i gràcia de Castaing-Taylor i Paravel és la darrera de les bromes de dos cineastes que no dubten en sacrificar els seus objectes d’estudi per tal de violar la mirada de l’espectador.


Publica un comentari

Sense comentaris