L’hongarès Kornél Mundruczó guanya el Festival de Sitges amb un relat fantàstic sobre la crisi dels refugiats filmat amb una majestuositat innegable. 

De què va? 

L’Aryan Dashni, un refugiat siri, aconsegueix arribar a terres hongareses, però un policia l’intercepta i, creient que va armat, l’abat amb tres trets. L’Aryan, però, no mor i desperta amb el poder de levitar. Ben aviat rebrà l’ajuda de Garob Stern, un metge hongarès que veu en el seu do una oportunitat fantàstica per guanyar diners i superar la seva crisi econòmica. Quan la policia descobreixi que l’Aryan segueix viu, s’iniciarà una persecució en la que els dos protagonistes hauran de confiar l’un en l’altre si volen sortir-ne ilesos. 

Qui hi ha al darrere? 

Kornél Mundruczó, que precisament en la present edició del Festival de Sitges ha rebut el premi Màquina del Temps en reconeixement a una carrera que inclou títols com "Johanna" (2005), "Semilla de Maldad" (2010) o "White God" (2014). "Jupiter’s Moon" és el seu setè llargmetratge com a director. El seu proper film, "Deeper", comptarà amb un guió de Max Landis i amb la presencia al repartiment de Gal Gadot i Bradley Cooper. 

Qui hi surt? 

Actors hongaresos poc coneguts fora del seu país, al capdavant dels quals trobem Merab Ninidze (que apareixia, en un petit paper, a "El puente de los espías") i el jove Zsombor Jéger. 

Què és? 

"Welcome" (Philippe Lioret, 2009) + "Hijos de los hombres" (Alfonso Cuarón, 2006). 

Què ofereix? 

Kornél Mundruczó té un mode molt peculiar d’entendre el cinema fantàstic. D’una banda no se li pot negar que se’l pren molt seriosament. "White God", per exemple, era una pel·lícula que vencia la seva pròpia irregularitat gràcies a l’extrema confiança que el director mostrava pel material que tenia entre mans. L’argument, propi d’una sèrie B o inclús d’una sèrie Z desvergonyida, es vinculava amb una manera de fer i amb un to absolutament seriós, fins i tot solemne. "White Dog" era una pel·ícula que es quedava a mig camí entre el terror i el drama, i la perplexitat del públic acabava relacionant-se amb la incapacitat per desxifrar si rere les imatges hi havia algun missatge més enllà de la literalitat del relat. 

A "Jupiter’s Moon" ocorre novament el mateix. Sembla evident que Mundruczó fa cinema social des del fantàstic, però la tesi de la pel·lícula mai queda subratllada, pel que l’espectador pot sentir-se culpable per estar gaudint d’un espectacle cinematogràfic d’alçada sense tenir clar quina és la lliçó que s’ha d’aprendre de la pel·lícula. Probablement l’última escena de la pel·lícula, on un nen petit es tapa els ulls amb les mans mentre compta de l’1 al 40 abans de buscar els seus amics amagats, alhora que la resta del món mira cap al cel, sigui la clau per desxifrar el missatge de la pel·lícula: ja n’hi ha prou de mirar el móvil, potser ha arribat el moment de mirar cap al cel. 

Mundruczó critica l’Europa que mira cap a una altra banda davant la crisi dels refugiats i, alhora, ens ofereix una pel·lícula amb seqüències d’acció excel·lentment filmades. A punt de fer el seu debut a Hollywood amb "Deeper", és evident que el director hongarès és un excel·lent creador d’imatges. A "Jupiter’s Moon" ens recorda a l’Alfonso Cuarón de "Hijos de los hombres", el seu film previ a l’explosió de "Gravity". Novament, la inclusió del fantàstic al conjunt, pensada des del major dels respectes, sense cap mena d’ironia, provoca l’estranyament que hom ja sentia amb "White God". L’us que Mundruczó fa del gènere ens sens dubte peculiar, el que atorga les seves pel·lícules una personalitat innegable.