Crònica Sitges 2017: "Laissez bronzer les cadavres" Tiroteig descompost

Autor: Gerard Cassadó

Hélène Cattet i Bruno Forzani tornen a demostrar que són dues de les veus més genuïnes i apassionants del cinema de gènere. Lluny de conformar-se amb el continuisme, aposten aquest cop per confrontar el seu insubornable estil amb un guió més narratiu del que ens tenen acostumats.

De què va? 

La banda del Rhino ha robat 250 kg. en lingots d’or i creu haver trobat en la vila mediterrània d’una alliberada artista l’amagatall perfecte. Però l’arribada inesperada de nous convidats, i de dos policies que els segueixen la pista, dóna peu a una batalla campal en la que la supervivència serà el botí més valuós. 

Qui hi ha al darrere? 

La parella d’artistes que formen els francesos residents a Bèlgica Hélène Cattet i Bruno Forzani, sens dubte dues de les veus més personals del cinema contemporani. Després de dirigir una sèrie d’exitosos curts, van donar el salt al llarg el 2009 amb "Amer", un dels fenòmens més influents viscuts al Festival de Sitges en els darrers anys. Van repetir al certamen el 2013 amb "L’etrange couleur des larmes de ton corps", i hi tornen ara amb el seu tercer llargmetratge. El seu cinema, més proper a les arts audiovisuals que a la narrativa clàssica, desconstrueix les formes i estilemes propis del giallo italià per oferir experiències oníriques amb un gust gairebé eròtic pel primer pla i el pla detall. 

Qui hi surt? 

Un grapat d’actors i actrius poc coneguts fora dels països francòfons, entre els qui trobem Stéphane Ferrara ("Els bordells de Paprika"), Pierre Nisse (secundari a títols com "Crudo", "Mea culpa" o "El hijo") o Hervé Sogne ("El Nou Nou Testament"). Per damunt de tots ells destaca l’expressivitat i carnalitat de la veterana actriu romanesa Elina Löwensohn, popular als anys 90 gràcies a pel·lícules com "La Llista de Schindler" (Steven Spielberg, 1993) o "Nadja" (Michael Almereyda, 1994). 

Què és? 

"Free Fire" (Ben Whatley, 2016) + "Kill Bill" (Quentin Tarantino, 2003) + "Amer" (Cattet i Forzani, 2009). 

Què ofereix? 

Amb els seus dos anteriors llargmetratges, Hélène Cattet i Bruno Forzani ja ens havien demostrat que, com a creadors d’imatges sofisticades, d’esperit gairebé eròtic, hi havia pocs directors al món amb el seu talent. El dubte, per a molts, era saber si el seu radical estil podria algun dia posar-se al servei d’un guió més narratiu. Tant a "Amer" com a "L’etrange couleur des larmes de ton corps", l’estètica derrotava sempre el relat, que era tan sols un esquelet sobre el que construir fragments audiovisuals d’un preciosisme impactant. Alguns consideraven Cattet i Forzani preciosistes de la buidor, i els criticaven per haver importat al cinema les formes més burdes de la posmodernitat, com si es poguessin fer pel·lícules amb l’estil d’un anunci de perfum. Val a dir que, lluny dels circuits comercials i dels premis, els dos directors s’havien guanyat el favor inqüestionable d’una legió de seguidors amants de la ruptura i de la transgressió. 

A "Laisser bronzer les cadavres", Cattet i Forzani, lluny d’instaurar-se en l’autocomplaença, afronten el repte d’oferir una pel·lícula més narrativa sense renunciar al seu estil. El resultat és tan irregular com engrescador doncs la tensió constant entre relat i estètica esdevé una lluita interna realment apassionant. No és gaire habitual presenciar una pel·lícula que lluita contra ella mateixa, que s’autoimposa un repte i mira de superar-lo sense trair els seus principis. En realitat, més que una narració a l’ús, el film obre en canal un motiu tan cinematogràfic com el del tiroteig per expandir-lo en el temps, esmicolar-lo en mil pedaços i mirar d’articular al seu voltant una història. 

El resultat és proper al que podíem esperar: d’una banda tenim un relat inconsistent en el que fins i tot de vegades costa no perdre’s, i es que les seves imatges de Cattet i Forzani no están pensades per respondre en tot moment al qué, al qui, a l’on, al quan i al per què; de l’altra, tenim de nou una obra sinestèsica que excita els sentits i regala experiències molt poc habituals en una sala de cinema. Probablement els directors suspenen el seu propi examen, però d’aquest suspens en surt una joia única que fuig de la gratificació obvia per instal·lar-se en la meravellosa irregularitat del cinema de culte.



Publica un comentari

Sense comentaris