Crònica Sitges 2017: "The Bad Batch" El poti-poti

Autor: Gerard Cassadó

Després d’entusiasmar-nos fa tres anys amb l’excel·lent "Una chica vuelve sola a casa de noche", Ana Lily Amirpour ens presenta ara una història distòpica amb caníbals i paisatges desèrtics, molt de l’estil d’aquest festival.

De què va?

En un temps indeterminat i distòpic, en el que alguna cosa molt fotuda ha passat amb l’espècie humana, l’Arlen és segrestada al desert de Texas per una dona caníbal que posteriorment li talla amb una serra un braç i una cama per cruspir-se’ls. Contra tot pronòstic aconseguirà escapar dels seus captors, iniciant un viatge sense rumb per una civilització dessolada. 

Qui hi ha al darrere? 

La britànica afincada a Los Angeles Ana Lily Amirpour, qui amb "Una chica vuelve a casa sola de noche" (2014) va rebre a Sitges el Premi Citizen Kane a la Millor Òpera Prima, i el Premi del Jurat Carnet Jove. The Bad Batch és el seu segon llargmetratge. 

Qui hi surt? 

Suki Waterhouse, popular pel seu paper de Marlene a la saga "Divergente" i vista a altres títols com "Orgullo + Prejuicio+ Zombies" o "Absolutamente fabulosas", és l’heroïna d’acció de la pel·lícula. El descomunal Jason Momoa, el seu interés romàntic (més o menys). I el film ofereix breus aparicions d’actors com Jim Carrey, Keanu Reeves i Giovanni Ribisi. 

Què és? 

Tal i com assumeix la pròpia directora, alguna cosa semblant a "Mad Max: Furia en la carretera" (George Miller, 2015) + "El topo" (Alejandro Jodorowsky, 1970). 

Què ofereix? 

Quan en una de les primeres escenes de la pel·lícula, la protagonista és amputada brutalment mentre sona, d’un mode totalment impostat, el "All That She Wants" d’Ace of Base, un ha d’arrufar el nas irremeiablement. Si alguna cosa tenia "Una chica vuelve a casa sola de noche", aquella cinta de vampirs en blanc i negre ambientada en una ciutat fictícia de l’Iran, era genuïna personalitat. A "The Bad Batch", però, ocorre tot el contrari. Tots els ingredients del film conformen un pastitx de referents més o menys cool, però el conjunt es un poti-poti. 

De la darrera pel·lícula de "Mad Max" recull l’heroïna amputada, els escenaris desèrtics i l’ambient distòpic. De "El topo", el seu rumb perdut pel desert i la seva successió de personatges i situacions impossibles. Però la llista d’influències es podria ampliar fins a l’infinit. El problema de la pel·lícula és que és incapaç de conformar un tot coherent i de presentar-nos una història amb la que, com a espectadors, puguem empatitzar. I això que el macguffin de la cinta és la presència d’una nena petita separada del seu pare, amb que caldria que es retrobés. Material inflamable, doncs col·locar nenes petites entre clans caníbals no és precisament lleugeresa. 

De la directora de "Una chica vuelve a casa sola de noche", això sí, en queda el ritme pausat, gairebé asiàtic, i el seu gust pels plans de llarga durada i per l’escassetat de paraules. Però hom no pot evitar pensar que Amirpour ha fet aquesta pel·lícula per posar a la batedora tot allò que li agrada: una cançó de "Culture Club" per aquí, en Jim Carrey per allà, l’heroïna rossa entumida a l’estil "Kill Bill" per acullà... Massa coses i mal digerides.



Publica un comentari

Sense comentaris