Crònica Sitges 2017: "The Killing of a Sacred Deer" La gallineta cega

Autor: Gerard Cassadó

Yorgos Lanthimos es manté fidel a si mateix en aquest nou relat fosc, retorçat i malaltís on de nou, com a "Canino", l’institució familiar en surt molt mal parada.

De què va?

Un carismàtic cirurgià manté una estreta relació d’amistat amb un adolescent, fill d’un antic pacient. Poc a poc, el jove s’anirà introduint en la seva família, gairebé sense demanar permís, fins a obligar-lo a haver de prendre una terrible decisió. 

Qui hi ha al darrere? 

Yorgos Lanthimos, principal exponent de la nova onada de cineastes grecs que ha retratat l’esperit del seu país en aquests anys de crisi econòmica i de valors amb pel·lícules que atempten contra totes les convencions socials i, fins i tot, contra les pròpies bases de la raó i la lògica. "Canino" (2009) fou el film que el va col·locar al mapamundi del cinema d’autor internacional; amb "Alps" (2011) es va consagrar, i amb "Llagosta" (2015) va comptar per primer cop amb un repartiment d’estrelles internacionals. Aquest és el seu sisé llargmetratge. 

Qui hi surt? 

 Com a "Llagosta", Colin Farrell és el protagonista masculí. Nicole Kidman interpreta a la seva esposa, però la veritable revelació del film és Barry Keoghan, a qui fa poc vam veure a "Dunkerke", de Christopher Nolan. No us perdeu tampoc la breu però rellevant d’Alicia Silverstone, molt popular als anys 90 gràcies a pel·lícules com "Clueless" i als video-clips d’Aerosmith. 

Què és? 

"El regalo" (Joel Edgerton, 2015) + "La piel que habito" (Pedro Almodóvar, 2011) + "Canino" (Yorgos Lanthimos, 2009). 

Què ofereix? 

Hi ha quelcom al cinema de Yorgos Lanthimos, que podríem definir com un malestar en la cultura (en termes freudians), i que obliga als personatges de les seves pel·lícules a comportar-se amb desgana d’un mode extravagant, sempre traspassant qualsevol convenció social, amb la major de les abúlies, com si realment es comportessin com autòmats moguts per alguna cosa més forta que la seva pròpia voluntat. En els millors moments del seu darrer film, durant tota la primera meitat de la pel·lícula, la tònica es repeteix i es recargola. Observem un adult i un adolescent que mantenen una estranya relació de complicitat. Observem com l’home introdueix el jove en la seva família d’un mode extremadament forçat i com els comentaris que es regalen els uns als altres són del tot inapropiats. Mai li diries a un desconegut que t’acaba de baixar la regla per primera vegada, o li demanaries que t’ensenyés les aixelles per veure com les té de peludes. Coses d’aquest tipus ocorren a "The Killing of a Sacred Deer" que, en la seva fase àlgida, ens evoca els millors moments de "Canino" o "Alps", a la incomoditat que sentim quan observem situacions que son violentes tot i que els personatges no les percebin com a tal. 

A mida que el film aprofundeix en el seu relat, Lanthimos es veu obligat a reconduir els personatges cap a un thriller igual de provocatiu, però més controlat a nivell narratiu. Un cop coneixem que els personatges pateixen per coses comprensibles, un cop se’ns exposen les seves motivacions i objectius, la pel·lícula substitueix l’estupor i el suspens per l’exabrupte i el terror real. En aquest sentit, segueix l’evolució lògica que es podia esperar en Lanthimos després de "Llagosta". 

El desenllaç, amb la versió més macabra del joc de la gallineta cega que hagueu vist mai, remunta un film que durant una estona es manté massa rígid en les seves pròpies regles del joc. La contundència i cruesa amb que el cineasta grec conclou la pel·lícula són memorables i corroboren que Lanthimos ha sabut com instal·lar-se a primera línia de graella sense renunciar a la seva essència.


Publica un comentari

Sense comentaris