Crònica Sitges 2017: "Wind River" Lleons a la neu

Autor: Gerard Cassadó

El segon llargmetratge com a director de Taylor Sheridan juga enguany a Sitges un papel similar al que l’any passat va tenir "Comancheria": Es el thriller sorprenent, profundament arrelat als Estats Units, que pot colar-se per sorpresa en la temporada de premis.

De què va? 

El cos sense vida d’una jove índia apareix ensorrat per la neu prop de la reserva de Wild River, a l’Estat de Wyoming. La Jane Banner, una jove agent de l'FBI, arriba a la zona per investigar el cas. Ho farà ajudada pel Cory Lambert, agent del Departament de Caça i Pesca dels Estats Units que, bàsicament, es dedica a caçar llops i altres bestioles salvatges que amenacen els ramats dels veïns de la zona. El que la Jane no sap és que el Cory suporta sobre les seves espatlles un trauma del passat que el motiva a donar-li un cop de mà en la caça i captura dels responsables del crim. 

Qui hi ha al darrere? 

Taylor Sheridan, guionista de creixent prestigi a Hollywood gràcies als guions de «Sicario» (Denis Villeneuve, 2015) i «Comanchería» (David McKenzie, 2016). Com a escriptor, ja s’havia mostrat com el millor forense possible a l’hora de disseccionar els espais moribunds dels Estats Units, però ara li toca demostrar si és igual de bon director i si els seus guions mantenen el pols quan no hi ha un gran realitzador al darrere.

Qui hi surt? 

Jeremy Renner i Elizabeth Olsen, Hawkeye i Scarlet Witch, respectivament, a l’univers cinematogràfic de Marvel, són els protagonistes de la pel·lícula. Ell està força més convincent que ella. 

Què és? 

"Fargo" (Joel i Ethan Coen, 1996) + "Comanchería" (David McKenzie, 2016). 

Què ofereix? 

Hi ha una escena realment brillant a «Wind River» en que Taylor Sheridan es mostra com alguna cosa més que un realitzador prometedor. Enmig de la neu, agents de l’FBI i membres de la policia local de la zona s’encaminen cap a la caravana on els segons resideixen, i on hi descansa un altre policia que podria tenir alguna cosa a dir sobre el crim que acciona tota la pel·lícula. De cop i volta, els uns s’enfronten als altres com feres salvatges, desconfiades i amenaçades, i s’encanonen mútuament. Els primer que abaixin l’arma poden ser abatuts, o poden donar símptomes de debilitat enfront l'enemic. Els uns miren d’alçar més la veu que els altres, però com en totes les manades aquí també hi ha rangs. I d’entre les bèsties irromp a crits una petita agent de l’FBI fent valer la seva credencial i aconseguint que les feres amaguin les urpes. 

És una de les escenes més rellevants de la pel·lícula, la que anticipa el flashback crucial que, com ocorre a "Manchester frente al mar" (Kenneth Lonergan, 2016), reubica la narració i la condueix cap al seu desenllaç. I mostra, d’una banda, com Sheridan sap construir tensió i la sap resoldre però, sobretot, com ha estat capaç en els darrers anys d’il·lustrar els canvis que estan reconfigurant el paisatge als Estats Units. Si a "Comanchería" els cowboys eren pobres i els lladres eren els bancs, a "Wind River" els homes d’honor no porten placa i pistola, i les dones comencen a deixar de ser víctimes per redibuixar-se a si mateixes. Ja sigui amb una pistola a la mà. O bé recorrent 8 quilòmetres descalces sobre la neu. 

Potser l’esmentat flashback incrustat d’un mode una mica brusc en la narració principal esdevé un recurs una mica abrupte. Elizabeth Olsen ha de fer equilibris per mantenir el seu personatge en l’estrany llindar entre l’autoritat i el «que fa una noia com tu en un lloc com aquest?». I és probable que les motivacions del personatge de Renner siguin tan genuïnes com un xic manides. Però en conjunt, «Wind River» és un thriller sota la neu més que notable que aconsegueix que el dolor, el suspens i el fred et calin els ossos.



Publica un comentari

Sense comentaris