Crònica Sitges 2018: "Suspiria" L'aquelarre europeu
El remake del clàssic de Dario Argento, temple de culte per als amants del terror, ha dividit el públic a Sitges en la inauguració de la 51a edcició del festival. De fet, el nou film de Guadagnino té tan poc a veure amb l'original que si dugués un altre títol ningú parlaria de plagi.
De què va?
La Susie Bannon (Dakota Johnson), una ballarina nord-americana, arriba a Berlín per ingressar en una prestigiosa acadèmia de dansa. El seu talent aviat crida l'atenció de les professores, especialment de la directora i coreògrafa Madame Blanc (Tilda Swinton). Però abans de l'arribada de la Susie, una alumna, la Patricia (Chloe Grace Moretz), ha desaparegut en misterioses circumstàncies, pel que sembla relacionades amb la seva militància a la Baader-Meinhof durant l'anomenada Tardor Alemanya.
Qui hi ha al darrere?
Luca Guadagnino, amb permís de Paolo Sorrentino, el director italià més estimulant del moment. Va debutar l'any 1999 amb "The Protagonists", on ja apareixia Tilda Swinton, la seva actriu fetitxe, però el veritable reconeixement internacional li va arribar amb "Yo soy el amor" (2009), nominada a un Oscar i a un Globus d'Or. L'any passat es va consagrar amb el drama romàntic "Call Me By Your Name". Oscar al Millor Guió Adaptat.
Qui hi surt?
Com gairebé sempre, Tilda Swinton. Tot i que la protagonista és Dakota Johnson, en el millor treball de la seva carrera amb diferència. En un repartiment completament femení, on també hi trobem, Chloe Grace Moretz, Mia Goth o Angela Winkler (protagonista fa més de 40 anys de "El honor perdido de Katharina Blum"), destaca el debut (picada d'ullet) del veterà actor alemany (doble picada d'ullet) Lutz Ebersdorf.
Què és?
Òbviament "Suspiria" (Dario Argento, 1977) + "The Lords of Salem" (Rob Zombie, 2012) + "La possessió" (Andrzej Zulawki, 1981).
Què ofereix?
Hi ha pel·lícules que neixen per provocar estranyesa i fins i tot rebuig en un primer moment, per la seva capacitat per frustrar les expectatives del públic, i que només amb el temps acaben adquirint la categoria de film de culte. "Suspiria", de Luca Guadagnino, es una d'aquestes pel·lícules. De moment la seva topada amb el públic i la premsa a Sitges sembla haver estat conflictiva. Els pocs però contundents i apassionats elogis han conviscut a les xarxes socials amb la més nombrosa crítica escèptica. Però és probable que d'aquí 40 anys ningú discuteixi que estem davant d'una de les grans pel·lícules de terror de tots els temps tal i com avui es reconeix l'original d'Argento, àmpliament superat per aquest remake, tot i estar parlant de dues pel·lícules completament diferents.
Hi ha dos factors que poden haver determinat aquesta mala acollida de la pel·lícula a Sitges. El primer, precisament, és la distància que pren respecte a l'original. L'argument és en termes generals similar, però ja l'aspecte de la pel·lícula és radicalment diferent. Dels colors llampants d'Argento passem al look apagat, gris i trist, com d'arquitectura comunista, d'aquesta "Suspiria" que a més abandona la zona de confort del gènere per adaptar els seus mecanismes al terreny de l'al·legoria política, precisament ell terreny on el film es fa veritablement rellevant.
És probable que d'aquí 40 anys ningú discuteixi que estem davant d'una de les grans pel·lícules de terror de tots els temps, tal i com avui es reconeix l'original d'Argento, àmpliament superat per aquest remake.
No pot ser casual que l'acció s'hagi transportat al Berlín de la Tardor Alemanya, període considerat el pitjor moment a nivell polític i social del país després de la caiguda del III Reich. Els ecos del segrest de l'avió Landshut a l'octubre del 77 per part de membres del RAF i del FPAP ressonen en tot moment al llarg d'un film que transcorre en paral·lel a aquests fets però que ens parla en primer terme d'un grup de bruixes organitzant la seva gran epifania. Monstres que pretenen exhumar-se per recuperar el control, ancians amb ferides de l'Holocaust que mai cicatritzaran, purgues estalinistes en un aquelarre satànic... tot un relat construït des de l'esquelet de la "Suspiria" original però que assenyala en un altre direcció.
La matàfora sobre passat, present i futur d'Alemanya, com si fos una de les "tres mares" d'Europa, no és, però, ni tan evident ni tant inteligible, i aquest és un altre factor que pot haver generat rebuig. Es pot precisar que és probable que les dues naturaleses de la pel·lícula (el terror i l'al·legoria) no acabin d'encaixar del tot, i és segur que alguna de les subtrames, com la del vell psicoanalista Josef Klemperer, no està del tot a l'alçada del conjunt. Però és llavors quan "Suspiria" es defensa amb el seu argument més inapelable: estam davant d'una pel·lícula de veritable excel·lència tècnica i artística. Els talents de Guadagnino, de Tilda Swinton, de Thom Yorke (cantant de Radiohead i compositor de la banda sonora) i del director de fotografia Sayombhu Mukdeeprom (habitual d'Apichatpong Weerasethakul) es fonen per construir una atmòsfera malaltissa i angoixant. El film té seqüències brillants i intrigants (com la presentació de totes les professores al voltant d'una taula) i d'altres de contundent pur terror (el "ball" de l'Olga). Escenes memorables d'una pel·lícula que transmet veritable dolor físic i que filma el cos en moviment amb una majestuositat indiscutible. Totes les peces funcionen com un rellotge, però no un rellotge suís, sino un dels de Dalí, que es fon i es retorça creant formes intrigants que assenyalen cap al més profund del subsconscient. Probablement el subconscient col·lectiu del nostre Vell Continent que ara observa com les bruixes del feixisme i l'Horror semblen ressuscitar després d'anys letàrgics.