Els més alarmistes asseguren que els video-jocs i les sèries d'animació japoneses corrompen als nostres fills i els conviden a la violència. Però, i si l'alta literatura portés algú a matar? És el que planteja aquesta pel·lícula de la directora franco-suïssa Ursula Meier amb Fanny Ardant al capdavant del repartiment.

De què va?

La professora de secundària Esther Fontanel rep una doble noticia devastadora. El seu alumne Benjamin Feller, un dels que més interés mostra a les seves classes de Literatura, ha assassinat als seus pares. Per si fos poc, ha deixat, en un llarg escrit adreçat precisament a ella, les seves reflexions al voltant del crim que ha preparat i pensat amb molta cura. 

Qui hi ha al darrere?

La directora nascuda a França i de passaport suís Ursula Meier, especialment coneguda gràcies a l'èxit internacional de "Sister" (2012), que va ser premiada a diversos festivals com el de Berlín. Quatre anys abans havia debutat en el llargmetratge amb una altra pel·lícula que va tenir distribució a Espanya: "Home, ¿dulce hogar?". En les dues hi surt l'actor Kacey Mottet Klein, protagonista de "Diari de la meva ment" i actor fetitxe de la directora, que fins i tot li ha dedicat un curt documental: "Kacey Mottet Klein, naissance d'un acteur" (2015).

Qui hi surt?

Fanny Ardant, mite del cinema francés gràcies a pel·lícules com "Vivamente el domingo" (François Truffaut, 1983), "El amor de Swann" (Volker Schlöndorf, 1984) o "8 mujeres" (François Ozon, 2002); i el ja mencionat Kacey Mottet Klein, a qui a banda de a les pel·lícules de Meier, l'hem vist més recentment a "Quan tens 17 anys" (André Techiné, 2016).

Què és?

"El vídeo d'en Benny" (Michael Haneke, 1992) + "Les dues vides d'Andrés Rabadán" (Ventura Durall, 2009).

Què ofereix?

Concebuda com una de les quatre pel·lícules que integren el cicle de la televisió suïssa "Ondes de choc", sobre crims reales ocorreguts al territori francòfon del país, "Diari de la meva ment" ens endinsa en un dels casos de parricidis més impactants dels darrers anys.  I és que l'autor de l'assassinat dels seus pares, en el que seria un somni humit per als protagonistes de la sèrie "Mindhunter", va deixar escrita una extensa reflexió previa al crim on explicava els motius que el portaven a cometre un acte tan atroç. Una dissertació d'angoixa adolescent en la que, contra tot pronòstic, les classes de Literatura de l'institut adquirien una especial rellevància.

I és que quan ocorren aquestes coses la premsa sensacionalista acostuma a buscar en els video-jocs, els còmics, els jocs de rol i el cinema gore les possibles influències en l'abducció criminal d'una ment innocent. Però que la literatura de l'angst, amb "L'enfant" del revolucionari d'esquerres Jules Vallès com a llibre de capçalera, aconsegueixi convèncer a un jove de que mati als seus pares, no és tan previsible ni habitual.

Amb un ritme assossegat i una escala de colors grisos que aconsegueixen transmetre'ns aquella sensació de pesadesa enganxosa posterior a la tragedia, el film se centra en la relació que s'estableix entre el jove parricida i la seva mestra, qui presa d'un sentiment de culpa, comprensible però complex, decideix "fer-se càrrec" del seu alumne, ara orfe. "No té por de que la mati mentre dorm?", li pregunta en Benjamin a la seva mestra en una de les nits de permís penitenciari que el primer passa a la casa de la segona. Entre la incomprensió, la por i la compassió s'articularà una peculiar relació entre algú que ha decidit voluntàriament esquinçar-se la vida i algú que, d'alguna manera, s'hi sent responsable.