En un únic pla: ‘L’altre costat de l’esperança’

Autor: Gerard A. Cassadó

Un refugiat sirià, que ha demanat asil polític a Finlàndia, s’enfronta al tribunal que haurà de sentenciar si la seva petició és acceptada o si, al contrari, serà deportat immediatament al seu país. Davant d’ell, dos homes i una dona li llegeixen una resolució absurda, insultant.

De tres persones, una és dona i els altres dos són homes. És més o menys la mateixa proporció que, en els darrers films de Kaurismäki, existeix entre les bones persones, escasses, i la resta, la majoria incapaç de mirar-te als ulls mentre et fa fora del seu país. Els rostres seriosos, impertèrrits, tan habituals en el cinema de Kaurismäki, adquireixen en aquest pla l’essència vergonyosa de tot un continent, l’europeu (la bandereta presideix l’acte, al costat de la finesa), que reacciona amb fredor davant una crisi de dimensions estratosfèriques. Hi ha, però, certa vergonya en els seus rostres, cert sentiment de culpa que dissimulen més malament que bé, certa consciència de que la sentència que estan llegint no té ni cap ni peus.

Els seus són els rostres de l’Europa que legisla col·locant trampes entre línies (quina gran lliçó la d'STRANGER IN PARADISE, una de les grans joies de la darrera edició de l’Atlàntida Film Fest). Lleis i normatives que semblen ser una cosa i acaben sent una altra, com aquesta Finlàndia que des de fora et vénen com un paradís, i acaba sent una concatenació de murs. «M’he enamorat d’aquest país», confessa el Khaled en un altre moment del film, «però si saps d’alguna manera de tocar el dos, ajuda’m». 

En aquesta escena es representen doncs els dos «costats de l’esperança». A una banda el Khaled, que podria ser cosí llunyà de l’Idrissa de EL HAVRE, un home que ha fugit de la guerra amb la confiança de trobar una nova llar lluny de les bombes. A l’altra, el rostre de la burocràcia absurda, de la legislació insolidària i cruel. El taulell és com una muralla, com la mampara que et separa del funcionari de torn a les oficines d’estrangeria. Una separació entre el Khaled i l’Europa de la bandera que ja no oneja, o entre el Khaled i la vida.

Encara que no ho sembli, que una de cada tres persones tingui bons sentiments és tot un avenç en el cinema de Kaurismäki. De fet, ens trobem davant l’etapa més optimista i lluminosa de la seva filmografia. El Khaled toparà a Finlàndia amb borratxos que l’increpen, skin-heads que li volen mal i funcionaris que reciten ximpleries. Però també amb persones que voldran ajudar-lo sense esperar res a canvi. No li regalaran cap somriure còmplice, ni cap cop a l’espatlla. Però què voleu? Aquesta és una pel·lícula de Kaurismäki...

Publica un comentari

Sense comentaris