En un únic pla: "Un sol interior"

Autor: Gerard Cassadó

En un únic pla: "Un sol interior"

Es pot reflexionar sobre una pel·lícula analitzant tan sols un dels seus fotogrames? A FilminCAT ho intentarem! Avui, amb la darrera pel·lícula de la francesa Claire Denis protagonitzada per la sempre extraordinària Juliette Binoche.

Si us hi fixeu bé, a la galta dreta de la Juliette Binoche, al costat dels títols de crèdit, hi ha una llàgrima. Una llàgrima que ha fugit clandestinament dels ulls del seu personatge amb una naturalitat sorprenent. Per un instant, és com si l'Isabelle, nom de la protagonista, hagués transcendit la seva naturalesa de personatge per assolir un estatus superior. però serà millor que ho expliquem amb calma.

Al cinema de Claire Denis, en ocasions, sembla que els personatges descobreixin la seva naturalesa de personatge, o si més no intueixin estar empresonats en una ficció que determina els seus passos i els desposseeix del seu lliure albir. En la darrera escena de "Beau travail" (tota una icona del cinema d'autor independent), el personatge de Denis Lavant ballava desfermat al ritme del "The Rythm of the Night" de Corona, en una escena sense cap relació narrativa amb la pel·lícula i que, a més, irrompia a la pantalla quan el personatge ja havia mort en la ficció. En aquest film bèl·lic sobre la rivalitat testosterònica entre un sergent de la Legió i un dels seus soldats, la seqüència en qüestió venia a representar l'explosió de tota la tensió acumulada al llarg del metratge i, alhora, condemnava al personatge de Lavant a romandre perpètuament en acció i moviment. L'heroi masculí no podia descansar ni tan sols després de la mort i el personatge transcendia la pròpia narració per assolir un estatus diferent.

El que li passa a l'Isabelle, el personatge de Binoche, a "Un sol interior", en aquest instant precís de la llàgrima, és quelcom similar. De cop i volta és com si descobrís, com en un molt subtil Show de Truman, que el seu destí ve predeterminat, i que està condemnada a romandre sempre en la decepció i la insatisfacció amorosa. La tendència erràtica de la protagonista, exhibida al llarg d'una pel·lícula en la que l'hem vist saltar de parella en parella sense cap mena de fortuna, s'il·lustra en una darrera escena que és com un laberint sense sortida, en la que una mena de gurú de pa sucat amb oli, interpretat per Gérard Depardieu, i que ha debutat al film a cinc minuts del final, exhibeix la seva verborrea buida informant a l'Isabelle, després de consultar-ho amb un pèndol, que en el futur seguirà condemnada a fracassar en l'amor. Ella pregunta una i altra vegada, esperançada, sobre les seves possibilitats amb un o altre home, però Depardieu sempre li respon que no, que ni aquest, ni aquell, ni el de més enllà, seran l'amor definitiu. I que simplement es mantingui oberta a les experiències que la vida li té preparada. 

És en aquest moment quan sembla que Binoche compren que hi ha forces més enllà de la seva voluntat que determinen el seu rumb. Aquesta força invisible és el món de ficció creat per Claire Denis, que juga amb les seves pròpies regles. No és casual que al personatge de Depardieu l'haguem conegut molt poc abans, i l'haguem conegut discutint en un cotxe i tallant amb la seva parella, encarnada per Valeria Bruni-Tedeschi. És com si en aquest univers de "Un sol interior", l'amor estigués condemnat al fracàs perpetu. "Un sol interior" és, efectivament, una anti-comèdia romàntica de la mateixa manera que "Trouble Every Day" (Denis, 2001) era una anti-película de terror. I en aquest sentit, és probable que "High Life", la nova pel·lícula de la directora, que s'estrenarà al proper Festival de Sant Sebastià, acabi sent una anti-película de ciencia-ficció.

Publica un comentari

Sense opinions