L'àcid vídeo-artista punk Kikol Grau esmicola el conflicte territorial a Espanya i Catalunya per oferir-nos un retrat del Procés delirant i malaltís, creat a partir de fragments de pel·lícules, mems i vídeos de YouTube.

De què va?

L'1 d'octubre de 2017, Catalunya va sortir en massa al carrer per participar en un referèndum, il·legal segons la legislació espanyola, per decidir el seu futur polític. L'Estat espanyol va respondre amb una brutal repressió policial les imatges de la qual van donar la volta al món. S'iniciava l'etapa més conflictiva d'un procés iniciat anys abans i que ha despertat la creativitat a les xarxes. Múltiples vídeo-muntatges i mems han recorregut la xarxa, material del que s'apropia la pel·lícula per oferir-nos un relat impossible d'uns fets que passaran a la Història.

Qui hi ha al darrere?

El barceloní Kikol Grau, un dels pocs cineastes veritablement underground de l'escena nacional. Amant de la música punk, ha dirigit documentals sobre bandes com Eskorbuto ("Las más macabras de las vidas"), Cicatriz ("Inadaptados") o La Polla Records ("No somos nada"), amb els quals ha elaborat un fresc sobre l'escena contracultural a l'Espanya dels 80. Amb "Histeria de España" va posar al servei de la parodia nacional el seu gust per reutilitzar material d'enderroc i va coordinar a un grup d'agitadors culturals en una mostra de cinema coral que ara es replica a "Histèria de Catalunya". La present edició d'Atlàntida Film Fest dedica una retrospectiva a la seva obra que inclou 10 títols.

Qui hi surt?

L'infinit elenc de personatges que treuen el cap per la pel·lícula és realment sorprenent. Hi trobem els predictibles Felip VI, Carles Puigdemont o Mariano Rajoy, però també a Cañita Brava, Heidi, Dumbo, Alfredo Landa, Valtonyc o Josmar, entre molts altres.

Què és?

"Histeria de España" (Kikol Grau, 2017) + un capítol bastard, 100 per cent digital, de l'APM.

Què ofereix?

Estem davant, sens dubte, d'un dels plats forts d'Atlàntida Film Fest 2018. Seqüela espiritual d'aquella "Histeria de España" que va commocionar el Festival de Sevilla l'any passat, la darrera peça d'aquest peça anomenat Kikol Grau no pot negar que és filla del seu temps. En primer lloc, dels temps del Procés, un dels conflictes polítics més sonats de l'Europa dels darrers anys, empès per dos bandols polítics inoperants a l'hora de trobar una solució democràtica i conjunta a un problema que es va fer especialment gros aquell 1 d'octubre del 2017. Però també filla de l'era digital hiper-social, on qualsevol persona amb una connexió a Internet pot esdevenir creadora d'imatges i pensament.

Grau i els seus companys de viatge (prop d'una vintena de vídeo-artistes i creadors, des de Carlo Padial a María Cañas) elaboren un collage d'imatges impures, fragments efímers de la Història vista per primer cop amb els ulls del poble. Es una estratègia no molt llunyana a l'excel·lent "The Uprising" (Peter Snowdon, 2013), un documental sobre la Primavera Àrab elaborat únicament amb gravacions amateurs, la pel·lícula retrata el Procés oblidant les imatges oficials per exposar com la ciutadania tirava d'humor i enginy per pujar a la xarxa la seva visió dels fets.

"Histèria de Catalunya" és una pel·lícula que sobre-exposa l'autoria (la signen gairebé 20 persones) i alhora l'esborra. En un exercici complex de muntatge, el gruix d'imatges que es veuen tenen marcada la identitat bastarda de la baixa resolució.  El concepte d'arxiu es perverteix i el found footage no consisteix ara en trobar tresors amagats en algun arxiu oblidat, sino en seleccionar entre una quantitat infinita de materials per crear un discurs coherent en el que la suma de dues imatges doni més que 2.

Grau no amaga de quin peu (polític) va coix, tot i que mira de donar candela a totes bandes. La seva no és una obra imparcial, però tampoc ho pretén. Però en el deliri de les seves imatges tothom hi surt esquitxat. I és que, pensant-ho fredament, i tal i com es veu al film, aquesta està sent una guerra d'indis i vaquers barallant-se per la propietat d'una pilota. Tant absurd com això.