En una de les seqüències més esfereïdores que hem pogut veure al cinema català aquest any, un fracassat al voltant dels 40, seguint amb la seva missió impossible de tornar a connectar amb la discoteca de la seva joventut (l'Apolo del Paral·lel de Barcelona), prova de fer-se amic d'un grup de vintanyers amants del trap. Seguint l'estratègia de l'anomenat post-humor (generar el gag a partir de la vergonya aliena que sent l'espectador), el nostre protagonista copia els gestos i l'argot dels seus nous amics. Els convida a casa seva per fumar porros i escoltar música, però els seus vinils no connecten amb les noves generacions. El patetisme que genera la situació és punyent, però ho és, especialment, per aquells que podem veure "Apolo. La juventud baila" com un mirall deformat de nosaltres mateixos.

En un dels fragments d'aquest fals documental estrany, més proper a la sèrie "Vergüenza" que a una pel·lícula d'encàrrec (en realitat el projecte respon a fer una pel·lícula sobre els 75 anys de l'Apolo), el periodista cultural Òscar Broc endevina la tecla: "És devastador quan t'adones que quan començaves a venir a l'Apolo el Dj podia ser el teu pare, i ara tú podries ser el puto pare del Dj". Temple de l'electrònica per a diverses generacions des de mitjans dels 90, el Nitsa Club va arribar a la mítica Sala Apolo del "barri xino" per esdevenir decorat d'infinitat de nits de festa inoblidables. Tothom té la seva pròpia relació amb l'Apolo, però d'alguna manera els pioners del Nitsa senten que la sala és seva. Aquest sentiment d'orfandat que el protagonista de la pel·lícula sent en veure que ja és massa gran per seguir connectant amb la discoteca de tota la vida és complex. Fa gràcia, però alhora fa por.

Marc Creuhet s'ha reunit de nou amb alguns dels actors de la seva anterior pel·lícula, "El rei borni", per construir aquest fals documental que amplia els límits del que es pot fer amb un documental d'encàrrec. La marca Apolo permetia (gairebé obligava a) la transgressió, i Crehuet no ha tingut dubtes a l'hora d'endur-se la pel·lícula al seu terreny. El personatge de l'actor Francesc Ferrer, el protagonista, és retratat sense pietat, però a l'hora amb la proximitat d'algú que s'hi veu reflexat en ell. Tots enyorem (i els que encara no, ja ho faran) l'ambient, les copes, les rialles i els jocs de seducció de les nostres nits de festa. Que on hi tocaven els Tindersticks ara ho faci Yung Beef no és ni millor ni pitjor. Senzillament l'espectacle ja no va dirigit a nosaltres. O com deia aquella pel·lícula, l'Apolo "no es país para viejos".