Les noves veus femenines del cinema català

Autor: Gerard A. Cassadó

Les noves veus femenines del cinema català

La clausura de la setena edició del Festival D'A de Barcelona, niu del millor cinema d'autor internacional, i bressol pels nous talents del nostre país, va servir, entre moltes altres coses, per consagrar dues pel·lícules catalanes que ja venien amb el currículum ple de reconeixements d'altres festivals. L'ovació que va rebre ESTIU 1993, el debut de la Carla Simón, quan els títols de crèdit finals van començar a desfilar per la pantalla durant la sessió de clausura del certamen només és comparable a la que el mateix film va rebre al Festival de Màlaga fa uns mesos, d'on va tornar amb la Bisnaga d'Or, el premi gros de la cita andalusa. JÚLIA IST, debut en solitari de "l'amiga de l'Àgata" Elena Martín, per la seva banda, va replicar l'èxit d'aquella petita pel·lícula dirigida per quatre alumnes de la Pompeu Fabra que va aconseguir endur-se el Premi del Públic del D'A fa un parell d'anys. JÚLIA IST s'ha quedat molt a prop de repetir la jugada (a menys de tres dècimes de la guanyadora, THE WOMAN WHO LEFT, de Lav Diaz), convertint-se en un dels títols millor valorats pel respectable.

¿Què tenen en comú dues pel·lícules com ESTIU 1993 i JÚLIA IST? En primer lloc, que ambdós títols estan dirigits per dones, quelcom que no és anecdòtic si tenim en compte la baixa quota que les pel·lícules dirigides per elles tenen en el còmput anual de produccions espanyoles. Just en la mateixa setmana en què la revista Caimán Cuadernos de Cine celebrava el seu número 100 amb un especial dirigit i escrit exclusivament per dones crítiques, el D'A ha consagrat els dos films, d'innegable mirada femenina, com dos dels títols més interessants de la present collita del cinema català i espanyol.

Perquè... existeix realment una mirada femenina a l'hora de fer cinema? En realitat, hi haurà tantes mirades diferents com realitzadores fent pel·lícules. Però en ambdós títols (i en altres que integren la nostra col·lecció "Noves realitzadores") s'erigeixen diversos trets comuns que no podem obviar. En primer lloc, ens trobem davant d'històries protagonitzades per personatges femenins (la petita Frida a ESTIU 1993; la universitària Júlia a JÚLIA IST), valentes a l'hora d'enfrontar els canvis vitals que els té preparats la vida, però no per això perfectes i irreprotxables en tot allò que fan. De fet, tant la Frida com la Júlia poden ser censurades en alguns passatges de les seves respectives històries, i fins i tot ens poden arribar a caure malament si no entenem que els seus actes són fruit de les seves circumstàncies i que cap de les dues pretén ser heroïna, si no tan sols humana.

Com els TRES DIES AMB LA FAMILIA de la Mar Coll, o el FAMILY TOUR de la Liliana Torres, ESTIU 1993 i JULIA IST són en realitat històries petites, fràgils, de petits grans canvis, que avancen sense grans guirigalls ni fent massa soroll. La Frida i la Júlia són dues peces d'un puzle desfet, mirant de trobar el mode d'encaixar en les seves noves situacions emocionals i vitals. Per la primera, el primer estiu a casa dels tiets serà un temps d'incerteses, dol, neguit i finalment trencadissa interior, darrer pas per a l'acceptació. L'Erasmus berlinés de la Júlia serà la promesa d'una nova vida lluny de la zona de confort, un viatge d'autoconeixement i maduresa ple d'immadureses i desconeixement, si m'accepteu la paradoxa. Les dues pel·lícules, a més, tenen tints autobiogràfics: la Carla Simón retrata a ESTIU 1993 el moment més complex de la seva infantesa, quan va ser adoptada pels seus oncles després de la mort de la seva mare; l'Elena Martín, per la seva banda, es col·loca com a protagonista al capdavant d'una ficció que, com ella mateix ha reconegut, es basa també en experiències personals.

Els Gaudí de l'any vinent tenen ja dues fortes contendents per a les nominacions i els premis. Dues pel·lícules, a més, rodades en català (JULIA IST el combina amb l'alemany) que auguren un 2017 més que bo pel nostre cinema.

Publica un comentari

Sense opinions