El film inaugural de la darrera edició del Festival In-Edit de Barcelona es quedarà una bona temporada amb nosaltres. Un documental que ens presenta tot el que va ocórrer entre bastidors abans i durant el primer concert ofert per una banda occidental, Laibach, a Corea del Nord.

De què va? 

Per commemorar el 70è aniversari de l’alliberament de Corea del Nord després de la II Guerra Mundial, el règim de Kim Jong-un permet que, per primera vegada, una banda occidental ofereixi un concert a Pyongyang. La tria del grup és del tot marciana: arriben al país més hermètic del món els eslovens Laibach, una polémica banda acusada de fer música neo-feixista. El xoc cultural serà, òbviament, inevitable. 

Qui hi ha al darrere? 

El noruec Morten Traavik, director de cinema, artista i agitador cultural, es posa al capdavant del projecte juntament amb el letó Ugis Olte. El primer, amb estrets llaços amb el departament de cultura del govern de Jong-un, es va encarregar de la producció del concert de Laibach a Corea del Nord, mentre que Olte ha assumit la construcció d’aquesta mena de making of. 

Qui hi apareix?

Els membres de Laibach, probablement la banda més popular nascuda a l’antiga Iugoslàvia, Formada l’any 1980, el mateix de la mort de Tito, el filòsof Slavoj Zizek defineix el seu imaginari com el revers hipertròfic dels règims autoritaris, una mena de banda sonora del futurisme de Marinetti. La seva màxima: "Tota forma d’art pot ser manipulada, excepte aquella que treballa amb la paraula". El seu fort: Els covers obscurs de tota mena d’himnes pop, des del "Live is Life" d’Opus a la banda sonora de "Somriures i llàgrimes". 

Què és? 

La sensació de ser testimonis d’un esdeveniment musical únic (com ocorria amb "Lou Reed. Berlin", de Julian Schnabel) + "Fitzcarraldo" (Werner Herzog, 1982).Què ofereix? 

Corea del Nord és, sens dubte, un dels països més fascinants del món. El seu hermetisme, el seu misteri, les alarmants notícies de brutal repressió política que ens arriben a Occident, el converteixen en un dels països més llaminers a l’hora d’agafar una càmera i mirar d’atrapar la seva veritat. En una de les entrevistes de "Liberation Day", un dels membres de Laibach, després d’haver-se escapat de l’hotel on la banda estava allotjada per poder passejar sol per Pyongyang i descobrir la Corea real, reconeix que, malgrat haver estat a moltes ex repúbliques comunistes, mai havia vist cap que aparentment funcionés tan bé com aquesta. "Es com presenciar una utopía", afirma, alliberant-nos momentàniament de tota la ¿des?informació que ens arriba en relació al país de Kim Jong-un. 

En qualsevol cas, Corea del Nord és una dictadura, i el simple fet de portar-hi als Laibach de concert, tota una provocació. D’aquest xoc prové el valor d’aquest divertit documental, on la tensió entre els productors del concert i la pròpia banda, i les autoritats nord-coreanes, al voltant del que es pot dir i mostrar en un país de pensament oficial unívoc, ens regala els moments més hilarants del film. 

"Liberation Day" és el testimoni audiovisual d’un concert aparentment impossible que va ser possible, i que va permetre els nordcoreans conèixer un tipus de música (una mena de pop-rock industrial mesclat amb l’aroma de les desfilades militars) a les antípodes dels sons i melodies que el règim de Jong-un permet que s’escoltin al seu país. Com a "Fitzcarraldo", l’empresa sembla un disbarat, i la seva execució, un miracle. Però, de vegades, els miracles ocorren, demostrant que amb bona voluntat tothom hauria de ser capaç d'entendre's.