‘Ocells de pas’: L’aneguet que no sabia nedar

Autor: Gerard A. Cassadó

‘Ocells de pas’: L’aneguet que no sabia nedar

La pel·lícula infantil de la present edició de l’Atlàntida Film Fets és una entranyable cinta d’aventures que sap manejar material ultrasensible amb elegància i eficàcia.

De què va?
Pel seu aniversari, el pare de la Cathy li regala un ou d’ànec i li adverteix que l’animal creurà que la primera persona a la que vegi al trencar la closca és la seva mare. Aquesta persona acaba sent la millor amiga de la Cathy, la Margaux. Però la Margaux té una discapacitat i els seus pares no volen que s’hagi de fer càrrec d’un ànec. Evidentment, les dues nenes no hi estaran d’acord.

Qui hi ha al darrere?
El belga Olivier Ringer, tot un artesà del cinema familiar d’aventures amb joves protagonistes. Va debutar l’any 2006 amb POM, LE POULAIN, i el 2011 va estar present al Festival de Berlín amb À PAS DE LOUP. Aquest és el seu tercer llargmetratge.

Qui hi apareix?
Dues joves actrius, Clarisse Dujorski i Léa Warny, que debuten al cinema amb aquesta pel·lícula. Warny, com el seu personatge, pateix una discapacitat i es mou en cadira de rodes.

Què és?
VOLANDO LIBRE (Carroll Ballard, 1996) + MÓN PETIT (Marcel Barrena, 2012).

Què ofereix?
D’entrada, quan ens plantegem que aquesta és una pel·lícula infantil sobre una nena amb cadira de rodes i la seva amiga que han de cuidar d’un aneguet orfe, la temptació és començar a tremolar. En unes mans sapastres, aquesta podria ser una obra sensiblera, lacrimògena, pura pornografia emocional. Però Olivier Ringer demostra la destresa que té amb els universos infantils i el respecte que sent cap als seus personatges. La Margaux és una nena discapacitada, sí. Però també és una noia valenta, curiosa, decidida, amb caràcter. I Ringer no sent llàstima per ella. Com tampoc la sent la Cathy, la seva millor amiga, qui la creu capaç de tot i la tracta com a qualsevol altra companya de l’escola.
La comparació entre l’esperit de superació de la Margaux i el del seu ànec, que no sap nedar, reforça l’esperit metafòric d’una pel·lícula senzilla, que no emfatitza el drama (mai patim realment per la seguretat de les protagonistes), i que deixa constantment els personatges adults en fora de joc. Els que no es comporten amb una temeritat demencial (lo de la veïna de la Cathy és de traca), són incapaços de connectar emocionalment amb les nenes i, en conseqüència amb l’esperit del film.

Amb una excel·lent banda sonora de Bruno Alexiu, sostinguda per un leit-motiv molt efectiu, OCELLS DE PAS és una pel·lícula més que recomanable pels més petits de la casa, que aprendran que els nostres límits no els marquen les cames, sinó la imaginació.


Publica un comentari

Sense comentaris