‘Sea Sorrow’: No hem après res!

Autor: Gerard A. Cassadó

‘Sea Sorrow’: No hem après res!

El debut com a directora de la il·lustre actriu britànica Vanessa Redgrave traça paral·lelismes entre la Segona Guerra Mundial i l’actual crisi dels refugiats.

De què va?
Mitjançant la seva experiència, els seus records, i el testimoni de diversos refugiats i activistes, Vanessa Redgrave reflexiona sobre l’actual crisi que viu Europa en el seu tracte cap als immigrants exiliats de països en guerra.

Qui hi ha darrera?
Vanessa Redgrave, qui debuta com a directora als 80 anys després d’una extensa i envejable carrera com a actriu que inclou sis nominacions als Oscar i un premi de l’Acadèmia, com a millor actriu secundària, per JULIA (Fred Zinnemann, 1977).

Qui hi apareix?
Redgrave assumeix en primera persona el rol de imatge vertebradora de la pel·lícula, relatant-nos algunes de les seves experiències personals, ja sigui com a activista als camps de refugiats o de petita, quan va patir els estralls de la Segona Guerra Mundial. Emma Thompson i Ralph Fiennes també intervenen en la pel·lícula.

Què és?
Un documental sobre la crisi dels refugiats amb una respectada celebritat, Vanessa Redgrave, al capdavant, en un rol similar als de Al Gore a UNA VERDAD INCÓMODA (David Guggenheim, 2007), Javier Bardem a HIJOS DE LAS NUBES. LA ÚLTIMA COLONIA (Álvaro Longoria, 2012) o Leonardo DiCaprio a BEFORE THE FLOOD (Fisher Stevens, 2016).

Què ofereix?
El discurs de Redgrave és tan arriscat com contundent: Europa no ha après res dels errors comesos durant la Segona Guerra Mundial. En traçar un evident (i molt ben documentat) paral·lelisme entre la crisi de refugiats que es va viure al Vell Continent durant i després de l’Holocaust, i l’actual, la veterana actriu dibuixa una dolorosa esvàstica sobre el mapa de l’Europa del segle XXI. 
Ho fa legitimada per tota una vida dedicada a l’activisme social, i, a la pel·lícula, mostrant-nos com ha trepitjat camps de refugiats com la Jungla de Calais, i ha vist en primera persona les condicions deplorables en les quals sobreviuen nens i adults que han arribat a les nostres fronteres fugint de la barbàrie. Els seus records de la Segona Guerra Mundial ens expliquen que ella mateixa va ser una refugiada, igual que el polític del Partit Laboralista Lord Alfred Dubs, una altra de les veus amb més pes de la pel·lícula.

La pel·lícula es construeix a partir de materials diversos: imatges d’arxiu, cartes i textos publicats en premsa, imatges d’informatius, declaracions a càmera i fins i tot l’escenificació d’una breu escena shakespeariana a càrrec de Ralph Fiennes i Daisy Bevan. Tot el conjunt acaba sent una defensa en majúscules de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per la ONU l’any 1948, un full de ruta per evitar que es tornessin a cometre els pecats de la Gran Guerra que avui sembla més oblidat que mai.


Publica un comentari

Sense comentaris