Aleksandr Kott ens ofereix una pel·lícula sense diàlegs d’una eloqüència captivadora. Un veritable regal per als sentits, visualment magistral, que ha tingut molta menys visibilitat en el circuit de festivals de la que hagués merescut i amb la que ara l’Atlàntida Film Fest fa justícia.

De què va?

Any 1949. La Dina viu amb el seu pare en una casa enmig del no-res a l’actual Kazakhstan. La seva monòtona i plàcida existència es veu interrompuda per la irrupció de dos nois que pretenen conquistar-la, i que s’enfrontaran pel seu amor. Però tot pot acabar desapareixent en un tres i no res.

Qui hi ha darrera?

El ja experimentat director rus Aleksandr Kott, en el que és el seu cinquè llargmetratge. Després de TEST, ha estrenat tres pel·lícules més. Curiosament, mai ha estat seleccionat per un gran festival.

Qui hi surt?

Tres actors i una actriu completament desconeguts, fins i tot al seu país. La gran revelació de la pel·lícula, la jove de 19 anys Elena An (en tenia 13 quan va rodar-la), va debutar com a actriu amb aquest film.

Què és?
Quan una pel·lícula és veritablement singular, pot evocar-nos a molts altres títols sense assemblar-se a cap d’ells. Amb ‘Test’ passa exactament això Té similituds argumentals amb títols com THE TURIN HORSE (Bela Tarr, 2011) o CORN ISLAND (George Ovashvili, 2014), però posseeix la màgia d’algunes faules animades com QUAN BUFA EL VENT (Jimmy T. Murakami, 1988) o, fins i tot, LA TORTUGA VERMELLA (Michael Dudok De Wit, 2016), especialment per tot allò que transmet sense paraules.

Què ofereix?
Filmar una pel·lícula sense diàlegs sempre és un repte majúscul. TEST no en té cap, i no els troba a faltar. La gairebé malaltissa perfecció amb la qual Kott ha dissenyat totes i cada una de les imatges que integren aquest poètic relat és suficient per tenir-nos enganxats a la pantalla. El director extreu petroli de les mínimes localitzacions que apareixen al film, espais d’immensa profunditat que augmenten la veritable insignificança dels seus personatges. Quatre existències humils, perdudes en aquella amplia extensió de terreny anomenada URSS, que ningú trobaria a faltar si no hi fossin. Ningú excepte el seu director.

La història de la Dina, i els tres homes que la rodegen, té la delicadesa d’un petit conte de Ghibli, d’aquells que trepitgen a terra i no deixen que la fantasia els enlairi (des de SUSURROS DEL CORAZÓN a EL VIENTO SE LEVANTA, per posar dos exemples molt diferents). Però tot pren un sentit gairebé màgic per l’estranya fascinació que ens provoquen les seves imatges. Una petita llum en la foscor es pot convertir, en fer-se de dia, en un ocell, i dos vestits es poden abraçar gràcies al vent que els acarona. Hem vist morir infinits personatges al cinema, però mai que un d’ells desaparegués del relat ajupint-se, abandonant lentament l’enquadrament. Tot està dissenyat amb tanta minuciositat i carinyo que finalment Kott se surt amb la seva: ens acaben important les seves criatures. Malgrat que estiguin lluny. Malgrat que siguin mudes, i estranyes.
I llavors arriba el final. Que no desvetllarem. Però que no oblidareu mai.