En el seu ja tercer llargmetratge, Marc Ferrer es consagra com un dels autors més estimulants del cinema underground espanyol. Almodóvar, Fassbender o John Waters s'invoquen en les seves imatges al costat de Pialat i Truffaut, en la qual és la seva pel·lícula més cinèfila i nostàlgica.

De què va?

"Puta y amada" exhibeix els vaivens sentimentals d'un grup d'amics que resideixen a Barcelona. La Zaida li ha posat les banyes a la seva xicota amb la Luci, a qui ha conegut en una festa. Tot i que intenta resistir-se als seus cants de sirena, la passió aconsegueix vèncer al seny. El Marc i l'Adrià tenen una relació més aviat tòxica, ja que és evident que no poden estar junts, però sembla que tampoc separats. Per la seva banda, la Júlia s'ha encapritxat del projeccionista del cinema on ha anat a veure la darrera pel·lícula de Jean-Luc Godard. I la Yurena és una actriu en etern conflicte amb el productor de la pel·lícula que està rodant, amb el que alhora té un affaire no massa feliç.

Qui hi ha darrere?

Marc Ferrer, director barceloní que ha aconseguit traslladar a la Barcelona del present l'esperit lliure, juganer i irreverent de la Movida Madrileña i dels inicis de directors com Pedro Almodóvar o Fernando Colomo. El seu és un cinema impur, ple d'imperfeccions, de fragments arrancats de la vida dels seus amics, que alhora són els seus actors. Després de debutar el 2016 amb "Nos parecía importante", va presentar l'any passat "La maldita primavera" a l'Atlàntida Film Fest de Filmin, on ara torna amb "Puta y amada".

Qui hi surt?

La cantant Yurena, abans coneguda com a Tamara, i Nausicaa Bonnín, són els rostres més reconeixibles d'un film on tornem a trobar alguns dels amics personals del director, com la seva parella, l'Adrià Arbona, líder del grup Papa Topo, la Júlia Betrian o la Zaida Carmona, autèntica revelació del film.

Què és?

"Nosotros no envejeceremos juntos" (Maurice Pialat, 1972) + "Laberinto de pasiones" (Pedro Almodóvar, 1982).

Què ofereix?

Si haguéssim de triar un gest, una marca autoral, que resumís el cinema de Marc Ferrer, el trobaríem en aquells instants en què els actors miren sense dissimulació a càmera quan acaben de dir la seva frase, quan aquesta no els surt o quan finalitza la seva performance. Era un gest constant a "La maldita primavera" molt menys present a "Puta y amada" però identificable en una brillant escena en que Adrià Arbona, el personatge i potser també la persona, toca al piano les darreres notes d'una cançó de desamor davant l'expectació dels seus companys de Papa Topo. En qualsevol altra pel·lícula el director tallaria abans l'escena per deixar fora de la narració aquest gest innocent en el qual es tomba la quarta paret amb contundència i es fa més evident que mai que allò que estem veient no és més (ni menys) que una ficció. Però Ferrer manté la coda. De vegades sembla que les seves pel·lícules estan construïdes amb fragments que altres pel·lícules llençarien al rebuig. Però el gest té coherència: si, com ell mateix confessa, Marc Ferrer fa pel·lícules amb i per als seus amics, per recordar en el futur com eren i com sentien en aquest moment de les seves vides, és lògic que en una mateixa escena, en el mateix pla, el personatge es tregui la màscara per esdevenir persona.

"Puta y amada" és probablement la pel·lícula més refinada de Ferrer, afirmació que sorprendrà sens dubte aquells que el descobreixin amb aquest film. El director combina aquí les bombolles, el kitsch i l'essència queer amb una cinefília militant. La mescla permet formar parelles de ball insospitades, i és que en poques pel·lícules podríem trobar junts al mestre Paulino Viota fent una xerrada al Zumzeig de Barcelona i a Yurena discutint per telèfon en un bar de copes. Les cites més o menys directes a Truffaut o Bazin, i l'esperit agredolç de les diferents històries d'amor i desamor que se succeeixen donen peu a reconèixer "Puta y amada" com  l'obra més melancòlica i fins i tot "seriosa" de Ferrer, per molt que en l'obertura els Papa Topo versionin una cançó de Rocío Jurado. Ben mirat, i d'això "Paquita Salas" ens ha fet una bona demostració, no hi ha res més proper a l'èpica de les passions que una cançó de Rocío Jurado.

Menys esbojarrada que de costum, "Puta y amada" continua sent una pel·lícula "mal feta" segons els canons, però amb més ànima i veritat que la majoria de títols que passen pels nostres ulls al llarg de l'any. Els puristes se'n faran creus, però un hom no pot més que agrair que des de fora dels marges de la indústria hàgim vist brotar algú tan interessant com Marc Ferrer.